Archive for the *COL·LABORACIONS segleXXI 00. Pregó Festa Major 08 Category

PREGÓ DE FESTA MAJOR (Flix 13.08.08)

Posted in *COL·LABORACIONS segleXXI 00. Pregó Festa Major 08 on Novembre 20, 2008 by enricsantamaria

Temàtica local: Este color

Temàtica global: Este color

 fot-prego

Senyores… senyors… Flixancos estimats i amics que heu vingut a gaudir de la nostra Festa Major… Us he de dir primer que res, que ser aquí dalt impressiona una mica… No, en serio, és un gran honor, pero si mai us diuen de fer el pregó penseu que no és gens fàcil….

(improvisat per les circumstàncies: Avui he estat liat amb el tema de l’exposició i he deixat per al final fer uns quants retocs al pregó i imprimir-lo de nou a casa d’uns amics. Fa mitja hora se’ns ha acabat la tinta, hem hagut d’anar a una altra casai… també s’ha acabat la tinta! He arribat a la comitiva sense el pregó i finalment me l’han fet arribar… imprés amb tinta vermella, i jo, en pantalons curts perquè no m´ha donat temps de canviar-me… Total que, amb lo tranquil que estava jo, al final m’he posat “una mica” neguitós de veritat)

 Així que deixeu-me alliberar tensions… Total, jo a l’escenari de la Social hi he pujat moltes vegades… fa uns quants anys, això sí… fent teatre… maquillat i fins i tot amb faldilles…   El nostre grup de teatre… Visa, Oscar, Benito, Manuela, Xavier, Rosa, Dolors, Aleandra, Aurora, Fabio, Virgínia, J. Porta i etcétera… va ser hereu directe d’aquella magnífica “Passió de JC Superstar”, i deixava ja una segona fornada de teatreros seguint a la bretxa… fins que un dia vam descobrir que la Unio Social era inflamable…

Poca broma amb això!… Aquell dia sí que tots vam tornar a néixer… Ens obstinem en recordar les dates de les grans desgràcies i, vist des d’aquí, aquell 27- N- 81 (gràcies, Visa) l’hauríem de recordar amb una gran alegria per tot el que va estar a punt de passar i no va passar… Bé, es va perdre el local durant un temps… pero  ja fa anys que disfrutem del nou, i aquest cop sense perill d’incendis… (espero) dels errors se n’aprén… i avui en dia, per cert, disfruteu d’una programació de cine que ja l’hagués volgut jo quan vivia aquí!

 

La part més trista de tot aquest “petit incident dins de l’evolució humana” va ser que la tradició teatral al poble es va perdre durant un temps… Per sort ara el Flexus ja fa temps que dona canya, i molt ben donada… Ja se que n’heu fet més, pero jo vaig veure la de “Això no és vida” fa un parell d’anys… i em vau posar la pell de gallina… Endavant, Flexus!… I “molta merda” per demà

 

El nostre grup no tenia ni nom… “Grup de Teatre de Flix”… i amb la cara ben alta que vam actuar per tota la comarca i al “Bravium Teatre” de Reus… Val a dir que “amb molt bona acollida de la crítica”… de la crítica de Reus, pero bueno… eren uns altres temps.

 

La gent jove dirà “això por lo menos és dels temps de la Transició“. Que és algo així com dir “els temps de Maricastaña” (afortunadament)… Pero per antic que sembli (què són 30 anys comparats amb la inmensitat del mar!)… convé no oblidar mai d’on venim… per tenir més clar, si no on volem anar, com a minim sí on no volem tornar… abans de queixar-nos de la nostra (sempre imperfecta i avorrida) Democràcia.

 

Convé no oblidar simplement que formem part de l’Evolució i que encara no hem arribat a la “Societat Ideal”…  Com he dit abans « dels errors se n’aprén », tant a nivell personal com de poble com a nivell… global (ara que està de moda esta paraula)… Tot el que ara sembla inqüestionable pot fer riure d’aqui uns anys. Com ha passat sempre…

 

Este estiu he estat de vacances a Creta… La “civilitzacio Minoica”, el palau de Cnossos i el rei Minos… Tots coneixeu la llegenda del Minotaure que vivia dins un laberint i matava tothom qui es perdia per allí… Fins que Teseu, gràcies al fil d’Ariadna, va poder entrar sense perdre`s i, després de derrotar el monstre, va tornar a sortir… que també dius “quines ganes, què t’havia fet lo pobre bitxo?”…

 

Una interpretació podria ser que el rei Minos amagués els seus tresors (l’essència del seu poder) a dins d’un laberint i per a desmotivar el personal, no fos que algú volgués entrar… a tocar la pera… es va inventar un monstre que el defensava: el Minotaure… I la gent tragava… Clar que això era cap al 2000 abans de crist… Penseu que del rei Minos fins a JC hi ha tant de temps com de JC fins a nosaltres…

Avui, clar… avui tots entrariem al laberint passant molt del minotaure… Pero, cuidado! perquè ara ens parlen del “Precio del Barril-Brend-de-Crudo” (es veu que tambe hi ha el “barril-brend-de-cocido”) … O de la “Macroeconomia”, que es una espècie de monstre amb molts caps… i d’una terrible “Borsa” que es veu que no para de pujar i baixar… i tots ens quedem a-co-llo-nits… I mira que jo m’aixeco cada dia a la mateixa hora per anar a treballar i la bossa la tinc si fa no fa sempre a la mateixa alçada (a no ser que m’ajupi)… Així que no ho acabo de veure clar del tot….

                                                    ————–

 

Bueno, ara ja m’he soltat una mica… Us estava parlant dels meus temps de teatrero (“comediante”, que diria el Bardem) pero el cas és que ara no tinc personatge que interpretar, ni amb faldilles ni sense… Així que començaré lo pregó d’enguany presentant-me, que és com (suposo) que es comencen els pregons… Sóc Joan Enric Castellví Santamaria… Al programa de Festes ja reivindico les famílies i el barri (o, millor dit, el Colorato… facció dissident de la República del Barri, com tothom sap…)

 

Amb un nom tan llarg (sempre se m’acaben les caselles dels formularis) és normal que tothom busqui la manera d’escurçar-lo… Al llarg de la meva infància i adolescència he recollit un bon grapat de sobrenoms… La veritat és que de gran també. A Barcelona, tot i ser coneixedors de la meva fòbia als sobrenoms, los diferents grups amb qui m’he mogut, en petit comité, sempre m’han acabat dient tots de la mateixa manera… “Lo Flix”… Suposo que això li haurà passat a més gent. I és que mola dir “Sóc de Flix”… ara que si després et diuen “ah, sí el poble del residus tòxics”… després ja fa una mica de ràbia… Pero bueno, com he dit abans, estem dins de la roda de l’evolució i no sempre s’avança de la forma adequada… El que sí que cal és esmenar els errors. I a qui li toca moure fitxa en el nostre estadi evolutiu és als partits polítics que estan en el govern… Com també els tocava moure-la als que hi estaven abans, “ojo”… Aviam si no cal esperar a que ho facin els pròxims!…

 

I és que els Partits Polítics tenen la seua dinàmica interna… Clar, són polítics… però estan partits… perquè en teoria “Politica” vé de “polis”, que vol dir ciutat i la seua funció és regular la convivència entre els ciutadans. Si tots som ciutadans d’aquest món, a tots ens hauria d’interessar la política… pero avui en dia sona tan malament això de “dedicar-se a la política” que sort en tenim que encara quedin persones que s’hi vulguin dedicar… Pere, felicitats, i aviam si amb una veu al Senat conseguim una mica més de respecte per les Terres de l’Ebre en general.

 

Ara… los“partits” potser acabaran passant a la galeria del minotaure … perquè, mentre s`hagin de posar d’acord entre tres per governar un país, com passa a Catalunya…o si s’alternen en el poder pacíficament, com ha de passar en aquest poble, “no problemo”… són signes de maduresa democràtica i no han d’espantar. El que sí que espanta i amb 30 anys de democràcia en tenim prou constància és el que passa quan un sol “partit” (el que sigui) té el poder “absolut” durant més de dos “temporades”, per utilitzar un altre terme futbolístic… Oscar, estic convençut que seràs també un magnífic alcalde.

 

Els partits polítics (i canviem ja de tema) tenen el seu origen en la diferència de classes socials i avui tots tenim un sofà, una tv i un cotxe (a més d’un ordinador, “banda ancha” i vacances… a Creta o allí on sigui). Sí, podem millorar econòmicament (tenir dos sofàs, dos teles i dos cotxes)  pero socialment ja no ens queden gaires esglaons per pujar… Dins de la societat global en la que estem ja immersos, tots els que som aquí ara, formem part de les “classes privilegiades” del planeta.

Avui en dia els no-privilegiats ens arriben en patera… perquè al seu país potser no tenen sofà, pero també veuen la tele… i, pobres ignorants, el que volen és ser com nosaltres. Perque el monstre de la Macroeconomia només ha passat per casa seua per xuclar, no pas a crear riquesa. Ni tan sols a ensenyar com crear-ne, perque no l’interessa… I com els rebem al nostre civilitzat món occidental?… Ben aferrats al sofà i al cotxe, desconfiant dels ulls atxinats o de la pell fosca mentre els del barril de Brendt ens van donant pel sac a tots plegats.

 

                                                 ————-

 

 

Tornem al pregó… M’estalviaré la sempre idealitzada infància (Cristina, Vera…) perque, en el cas dels tios al menos, sempre és igual. Te passes la infància jugant a boletes i l’adolescència esperant estrenar… “les boletes”. Només un record per als altres dos mosqueteros: Gerardo, que per desgràcia ja no és aquí (Amèlia…), i Manolo, que espero que encara hi segueixi durant molt temps… aviam si ens veiem un dia!

 

Institut, Magisteri a Tarragona i, abans de començar a exercir de mestre, vaig estar un any al Sindicat; com a ajudant del senyor Muñoz (q.e.p.d.) una d’aquelles persones insubstituïbles en la vida d’un poble, tota una institució… Pues me van proposar substituir-lo perquè s’havia de jubilar!

Un moment d’inflexió important a la meua vida… Si hagués acceptat … vés a saber… pero vaig anar a Barcelona a estudiar Història de l’Art… carrera que vaig abandonar quan vaig començar la meua llarga trajectòria com a mestre interí. Primer a Torreforta, després a Riba-Roja i a La Torre de l’Espanyol.

 

Com que vivia acasa de mons pares, a més del teatre, i com a dibuixant (sempre auto-didacta, que és una paraula que trobo que “farda” molt -encara que en realitat he fet cursets de mil coses)… vaig fer cartells per al teatre, per al Moto-Club, les primeres Festes de Ràdio-Flix i fins i tot un per als mítics “Seguera-Rock”.

 

A la Ràdio, amb el “Col·lectiu Sigaleta” (Oscar Bosch… i Pep Bagés, Benito Blanch, Fabio Castellví, etc) vam estar emetent el programa de conya setmanal “Fandango Chou” durant un parell d’anys. D’aquella època és l’inefable “Simon Palmorano, detective zamorano”…que vaig acabar portant al còmic… Recordo particularment alguns anuncis… “Polvorones “Mumzufuz”. Lof mejodef polfodonez”… o “Parcelas “el Oasis”. Adquiera una bonita porción de desierto, soleado la 24 horas del dia, y… pièrdase!…

No sé si al públic us feia molta gràcia, pero us puc assegurar que naltros mos partíem lo pit quan ho gravàvem.

 

Al marge d’això (o potser per això) l’any 84 se`m va encomanar el “primer pregó del Carnestoltes de l’Era Democràtica”… Va ser a la “placeta de Missa”, amb el maquillatge de David Bowie al “Aladdin Sane” i amb un terrible sistema de mega… afonia… Sort que el vam repetir per la Ràdio i finalment el va poder escoltar algú…

Lo bo és que se’ m va comunicar la notícia d’avui per demà… Recordo que vaig trucar a l’Oscar per la nit i l’endemà ja teníem el pregó a punt… Què ràpids érem!

                                            ————————

 

El pregó d’avui us puc assegurar que m’ha costat una mica més… quan em va arribar la noticia, estava immers en el maremàgnum del “3 i 2 FAN25”, una revista que, si encara no la teniu, ja podeu córrer perquè passat Festes la retirarem de la venda i ens pensarem què fem… Tenia tanta feina, que el primer que li vaig dir a Ramon Sabaté va ser que no i que cóm estava el tema de l’exposició de Festes… Després vaig pensar en el pregó del Carnestoltes i em vaig dir per què no?… Quan em va trucar el Pere per fer la cosa més oficial va afegir: “i ha sigut amb el consens de tots els partits politics del consistori”… No sé si li diuen a tots, pero aconseguir que tots els “partits” es posin d’acord m’omple encara més que el fet d’haver estat escollit pregoner.

 

I per què jo justament?… “Porqué yo, Señor, de entre todos tus siervos”?… “Pues porque cada any ho ha de fer algú i t’ha tocado la xina, nen”…

 

No, seriosament, crec que l’autèntic motiu pel qual estic avui aquí és justament el 3 i 2 FAN25… I és que, amb el Xavier Renedo (sense tu mai hauria existit el fansín), el Jaume, la Piti i l’Aïda, Josep Granyena, Rosa i Miquel Llop, Visa, Oscar, Joan Sangrà, Benito (sempre imprescindible), Xavi Pujol, J R Ferús, Simó i Tere, Ramon Sabaté, l’Albert Mani, Venanci… Gepeto i Uve a BCN, etc…

 … Sí, ja sé que dic molts noms, pero és que, si això és un premi, el vull compartir amb tots los noms que he dit avui i d’altres que segurament me deixo. Perquè són les persones les que fan possibles els projectes… I els projectes els que donen sentit a la vida…

 

Pero dir noms és una mica arriscat, perque, clar, no em puc deixar a tots los autors, als esponsors, els que estan venent la revista, los grallers, i teatreros, Ajuntament, Radio, veu…… Així que procuraré no dir cap nom més… Sols les dos úniques que han llegit el pregó: Mama (un bessito!) i Núria, que fa dos mesos que conviu amb un tio de cos present i cap absent… et compensaré quan pugui.

 

El cas és que  tot va començar com un simple recordatori a la Veu de Flix de tot el que havia sigut el 3 i 2 FANSÍN i ha acabat com ha acabat… Que el fansín ha deixat un bon sabor de boca al llarg del temps ho demostra l’èxit de la convocatòria del FAN25… ¿i quina era la recepta de tan meravellós producte, altrament dit “premsa marginal” o “premsa lliure”?…

1) La llibertat total de qui hi col·labora…

i 2) alternar dosis d’Informació, Crítica, Creativitat i Catxondeo…

Pero ara no és lo moment de fer propaganda…

 

                               _________________

 

Amb això acabo l’apartat de vivències al poble i arribo a la part més.. antropològica… del pregó, quan l’individu torna a la tribu (i dic tribu amb tot el carinyo) i explica el que ha aprés a fora…L’any 85 me’n vaig tornar a BCN… I per què BCN?… Com a profe que es nega a fer oposicions és on més places d’interí hi han… Com a dibuixant, BCN és algo així com el centre del món… i com a solter reincident que era, necessitava conéixer gent… i on hi ha més gent que a Barcelona?…

Este apartat l’he dividit en dos: l’apartat Castellví (el “profe”) i l’apartat Santamaria (el dibuixant)… Dos pregons al preu d’un!!

                                  

Com a profe, he passat 23 anys d’interí, he estat en vora la cinquantena d’escoles i he treballat desde 8è d’EGB (quan existia) fins a Pre-escolar impartint gairebé totes les matèries i en ambients socials molt diferents… I després de tot això he tret un sèrie de conclusions que el magnífic planter de professors que teniu aquí al poble no se si compartirà… En el fondo es tracta nomès de quatre coses elementals:

 

Per començar, l’escola (i l’institut) tenen 2 úniques funcions: la transmisió cultural de milenis d’evolució i la integració progressiva de l’individu en la societat.

I tot això tan… primordial, és només possible si es compleixen dos premises: que el professor tingui voluntat d’ensenyar i que l’alumne tingui voluntat (o, si més no que senti la necessitat) d’aprendre. Perque l’educacio (no, l’escola) és més que un dret. Es un

un deure que tenim… amb els avant-passats i amb el futur.

 

Quan començava a donar classe pensava que l’educació ha de ser com un joc . Si pero en tot joc, el més important és respectar les normes… Al tercer sis, cap a casa; si no ja no juguem al parxís.

 Les normes no s’han d’imposar, s’ha de dialogar i arribar a acords, (d’acord). Pero els acords s’han de complir. Si no, no estem preparant per viure en aquesta societat plena de normes i sancions.

 

Algunes normes bàsiques del « joc de l’Educació » són:

1.      El profesor és qui representa l’autoritat (igual que els pares a casa). I, com tota autoritat, es pot equivocar, pero si no ensenyem a respectar l’autoritat tampoc estem ensenyant a viure en aquesta societat.

2.      Els nens, com a éssers en evolució, es troben davant d’una immensitat de possibilitats i, actualment, pura i dura sobre-informació… La funció de l’educador, ja sigui pare o professor, ha de ser acotar uns marges perque el nen pugui moure’s amb llibertat i amb seguretat. No decidir cap a on ha d’anar pero deixar-li molt clar cap a on no li convé anar.

3.      Aquestes “zones prohibides” no han de ser fruit del capritx sino que han d’estar basades en el sentit comú: Tot es pot fer, pero cada cosa al seu lloc, en el seu moment i de determinada manera. Per què? Perquè segles d’evolució així ens ho han ensenyat… i, si resulta que ens equivoquem, molt pitjor seria no haver establert cap norma i acabar cremant indigents en un caixer automátic pensant que tot era una broma i que demanant perdó tot se soluciona

4.      Les persones, com a mamífers que som, tendim a explorar el nostre voltant en benefici propi. Hi ha actituds que cal reforçar i actituds que cal evitar. Si no ho fem, no estem “educant”.

5.      L’educació és una moneda amb dos cares: carinyo i exigència (com diu la cançó, “una de cal i una de arena”). Pero si no hi ha esforç per part del mamífer en qüestió, no hi ha evolució possible… Per naturalesa tendim a lo més còmode.

 

 

                                                ————–

 

Com a dibuixant he col.laborat amb el Diari de Barcelona, Makoki, Primera Linea, Top Disney, Totem Internacional (que abans era el mític Totem, la primera revista de còmic “diferent” que va sortir al nostre país i, en el seu moment, me va fer molta il·lusió col·laborar-hi).

També m’han donat algun premi, pero això ja surt al programa de festes i s’està fent tard.

He fet coses de disseny gràfic per a Flimàgic, aquí al poble, i per a Mubi-Media a BCN . També pel meu compte com a “Free-lance”, que és una altra paraula que mola, pero que en realitat vol dir que o tens un bon “target” de clients o et fots de gana.

 

I he seguit en el món de l’autoedició amb el Sólo Para Locos (premi Saló del Còmic. BCN 89) i col·laborant en d’altres fanzines encara menys coneguts. Amb el SPL vam passar tota classe d’aventures: còmics en viu, exposicions, stands a les fires de còmic de BCN i Angoulème (França), vam fer pancartes per a la Festa Major de la Barceloneta i vam muntar (físicament) les exposocions d’un parell de Salons del Còmic

 

(Este paràgraf crec que me’l vaig saltar -és quan va sonar el maleït mòbil): Finalment “El Pregonero”, una editorial de segona fila (per mi la millor del món) em va editar un àlbum monogràfic: “Mundotrash”… Obeint un estrany impuls que ningú acabava d’entendre vaig muntar un xiringuito portàtil i em vaig plantar a la Rambla a vendre el còmic i dibuixos originals; només vaig aguantar un parell de dies, pero va ser tota una experiència que recomano a tots els que veuen en les estàtues de la Rambla “una manera molt fàcil de guanyar duros”).

 

Vaig estar tres anys a l’atur intentant prendre’m en sèrio això de ser “artista”, fins que un bon dia vaig deixar de pretendre publicar… Em semblava -i em sembla- un mundillo amb molta competència i bastanta incompetència, on has d‘esquivar els cops de colze dels propis col·legues i on no n’hi ha prou en fer bé la teva feina; a més, t’has de fer veure, insistir, anar al darrere dels editors… o si no, en trucaran a un altre… A no ser que ja hagis nascut dins la casta d’artistes reconeguts, clar!… Res a veure amb la idea romàntica de l’art i els artistes… Vaig decidir inclús deixar de pretendre que els demés s’interessessin per la meua obra… “Un artista no és més que un exhibicionista!”… Pero era inevitable seguir fent coses, dibuixar xorrades i guardar-les en una capsa… Perquè no les llençaràs a la basura!… O potser sí, lo millor seria una gran foguera…

                                         

Fins que, amb internet, vaig veure la llum i va aparéixer “Mundotrash, el blog” (o “el ezine”, encara no sé ben bé què és)… Poder posar les meues parides a l’abast de tothom sense gastar ni un duro ni perdre temps buscant possibles editors (o possibles lectors)!! L’únic que perdo és el temps i el temps és un capital que cadascú administra a la seva manera.

 

Com he dit abans tots podem ser artistes si tenim coses a dir, nomès cal creure que allò que fas pot interessar a un altre i, sobretot, com en qualsevol art (o tècnica), dedicar-hi temps i esforç…  Guanys econòmics?… Fama?… Com deia la Lola Flores, la satisfacció de l’artista és la comunicació amb el seu públic… Si el teu objectiu són els diners, millor prova la borsa i si és la fama, ho tens més fàcil a Operación Triunfo… Per cert, curiós model el que ofereix aquest programa i altres…cultura “fast food”… Abans la gent es feia famosa per la importància del que havia fet. Ara primer te fas « famós » i després, qualsevol pet que et tiris ja es vendrà com rosquilles… durant un temps, clar.

                                                      —————-

 

Bueno, de la meua vida ja no us puc explicar gaire cosa més… així que tornaré al meu discurs humanista per acabar el pregó amb la mirada posada en el futur…

Com ja us he dit, he estat de vacances a Grècia, a Creta concretament… Sí, com em va preguntar un espavilat l’altre dia: “en Creta comen croquetas?”… després us explico el final…

 

Hem quedat que Creta era “el bressol de la civilització” i he parlat del deute que tenim amb l’evolució de la Humanitat. Als nostres fills (o als nostres nebots, depén del cas) els quedaran encara moltes tasques per endavant. Ensenyem-los a defensar el sofà, la tele i el cotxe, que els tenim ben guanyats. Pero per poder viure amb tranquilitat haurem de procurar que tot el planeta tingui els mateixos drets…

 

¿De veritat creieu que un terrorista islàmic s’immolaria si tingues sol.lucionades les necessitats bàsiques i la seva única preocupació fos la instal.lació de la TDT?

 

Vigilem els integrismes de tot tipus, no ens fiem tampoc dels que no volen que el tercer món utilitzi preservatius, quan saben que més de la meitat dels neonats moriran de pura gana i que un dels problemes als que ens haurem d’enfrontar en un futur no gaire llunyà és la superpoblació del planeta.

 

Busquem els autèntics culpables dels problemes actuals: Amics meus, la contaminació i el canvi climàtic no són culpa dels fumadors!… El meu pare, segons el parte d’oncologia de l’Hospital de Reus, és una víctima del tabac.

 -“Pero si el meu pare no fumava!!”.

 -“Doncs seria fumador passiu!!”… Vaja!… Vigileu els treballadors de la fàbrica que es veu que en algunes sales es fuma massa…!!

 

¿Per què es venen cotxes que van a 250km per hora quan el límit és 120?… I això no és res: ara resulta que els mil milions de xinos també volen un cotxe cada família (vaja morro!)… Ja s’ha calculat que no hi ha prou petroli per a tots… com és que encara es venen cotxes que només van amb gasolina?

 

El negoci del petroli és un dels caps del monstre de la Macroeconomia, pero el que més volum de diners mou en el planeta són la venda d’armes (legal) i el tràfic de drogues (il.legal)… Sobre les armes, crec que tots estarem d’acord en quin seria el lloc més adequat on es podrien posar totes les bombes de fragmentació, les mines anti-persona i les armes de destrucció más I.V.A. (fictícies o no)…

 

Sobre les drogues, deixeu-me dir primer, ben fort i ben clar, que NO són una sol.lució… Al principi poden semblar una ajuda, i el més fàcil és que s’acabin convertint en un problema… 

Pero acte seguit vull dir que la prohibició tampoc és una sol.lució… en 100 anys de prohibició ha baixat mai el consum??   Qualsevol adolescent que en tingui ganes pot conseguir el que vulgui quan li doni la gana… Si ho ha de fer igualment, almenys que sigui amb les garanties sanitàries adequades i a un preu una mica disuasori… No siguem hipòcrites i confiem en l’educació, la llibertat d’elecció i el seny de tothom… “que tots tenim güiski a casa i no tothom s’emborratxa cada dia…”

 

I lo més gros… ja que aquests capitals immensos de diner negre s’acaben movent igualment, no seria millor que com a mínim paguessin impostos que repercutíssin positivament en la societat?…

 

No tinguem por dels que venen aquí a buscar-se la vida… jo a Barcelona he viscut la transformació progressiva del Raval i Ciutat Vella i a Flix i a tot arreu està passant el mateix… és simplement el futur que s’aproxima. Una circumstància a la que adaptar-se. No un problema… El problema són els que, a Brusel.les, pretenen ampliar la jornada laboral i eliminar drets dels treballadors adquirits amb anys d’esforç (i de sang)…

 

Tenim molt a fer… Pero sense pressa… tenim 2000 anys per evolucionar, si el canvi climàtic no ho impedeix…

                                           —————

 

I prou!!!… ja us deixo respirar… per treure pes a tot aquest discurs tant trascendent, deixeu-me acabar amb un joc de paraules de lo més poca-solta… Lo que us deia abans de Creta… que si comen croquetas…

“Jo crec que els cretencs es cruspeixen concretament quatre classes de croquetes…  I els cretencs antics (que cretins!) s’encasquetaven uns cascos amb unes crestes ben crescudes”…

 

Bueno, arribem a la part més important del pregó, que fa rato que tots deveu estar esperant… ehhhh… i si no ho dic què passaria?… No, en sèrio, amb molt de gust

« Proclamo -ple de goig i de joia- l’inici de les Festes Majors del meu poble! »…

 

VISCA LA FESTA MAJOR DE FLIX!!