Archive for the 08. SIMÓN PALMORANO. Antology Category

PRESENTACIÓ

Posted in 08. SIMÓN PALMORANO. Antology on Abril 26, 2010 by enricsantamaria

PRES-1PRES-2

LOS ORÍGENS: RÀDIO FLIX

Posted in 08. SIMÓN PALMORANO. Antology on Abril 26, 2010 by enricsantamaria

Simón Palmorano va néixer a Ràdio Flix de la má del Col·lectiu Sigaleta (Pep, Óscar, Joan Enric, Benet, Fabio, Sisco…) al programa de conya setmanal FANDANGO CHOU (anys 83/84?). És un detectiu despistat i surealista a qui li passaven coses cada setmana al ritme de Diggin’ my potatoes, de Muddy Waters . A la capçalera general del programa sonava Room to move, de John Mayall.

Lo  nom va ser cosa de Pep Bagés: “Simón Palmorano, detective zamorano”, pero la seva personalitat radiofònica la va anar agafant amb els guions d’Óscar i de Joan Enric. Amb el temps va passar de la ràdio al 3i2FANSIN, primer en forma de relat literari (Óscar Bosch) i, per fi, va adquirir forma física en format còmic (Joan Enric Castellví, que -amb la historieta publicada al Fansín- va participar a la secció d’Autors Novells del Saló del Còmic de Barcelona-1984)

LO 3i2FANSIN

Posted in 08. SIMÓN PALMORANO. Antology on Abril 26, 2010 by enricsantamaria

Simón Palmorano va debutar al fansín en forma de relat (Óscar) al setembre de 1983  (3i2FANSIN nº 1):

“UNA HISTÒRIA FOSCA”

Les 2 de la matinada. Simón Palmorano estava parat en un semàfor, no passava cap altre cotxe i el semàfor estava verd; però amb tants anys de detectiu encara no s’havia acostumat a llevar-se a deshora i roncava al vell mig de la Rambla barcelonesa, encara hi seria sino hagués començat a ploure torrencialment i la humitat no l’hagués despertat. –No tenia que haver agafat el descapotable! –pensà-.

Als pocs minuts deturava el cotxe davant el nº6 del carrer d’Escornalbou, 3 policies vigilaven l’edifici baix al carrer i el miraren amb curiositat, la curiositat que desperta un detectiu sense barbejar, amb cara de son, barret a lo “Hamfri” i gavardina, ambdues coses empapades. Palmorano obrí la porta del descapotable i posà a terra un peu deixant veure uns pantalons a ratlles verdes sobre fons de color blanc. Una cascada d’aigua sortint del cotxe li omplí la sabatilla d’anar per casa d’aigua, més del que no estava. I amb els peus fent-li xuf! xuf! dins les espardenyes es dirigí al pis dels fets.

Dalt l’esperava el tinent Culombo. –Bona nit Palmorano! Li diu. -Bona nit Culombo! suposo que hi ha un bon motiu per q que em traguésseu del llit a les 2 de la matinada. –respon Simón. Sense dir ni piu el tinent li assenyalà un lloc al menjador. Un home estava estirat al terra amb la taula del menjador ficada de cap per avall sobre el pit. Sobre la taula hi havia un rellotge de paret, la nevera i un cendrer de ferro colat. La cara del home estava lila, els llavis morats i els ulls li sortien de les closques, la llengua treta cap a l’esquerra feu notar a Palomorano que l’home havia intentat apartar-se cap aquell costat i s’havia quedat amb l’intermitent posat.

   P.-Em jugaria el coll que l’han enverinat. La taula i tot això es per disimular, no m’agrada el seu color de cara.

   C.-Crèiem que era suicidi, pero ens despistava el fet de com podia haver posat el cendrer a sobre la taula si era a l’altra habitació.

   P.-Qui és?

   C.-Un membre de la comissió de privatització de Rumasa.

   P.-Ja! Els motius són clars doncs, no?         Sí! –diu Culombo-

   P.-També es pot posar accident.                  Sí! –diu Culombo-

   P.-Qui us ha avisat?

   C.-El veí de baix. Ha dit que estava fart de que canviessin els mobles a mitja nit.

   P.-Evidentment ha estat un accident quan intentava canviar els mobles, massa coses alhora. Ha mort d’una sobrecarga.

   C.-Sí, anava massa carregat.

   P.-Sí, “quien mucho abarca poco aprieta”  -sentencià Palorano-

   C.-Sí. Hem acabat la feina podríem anar a dormir.

   P.-Sí a dormir.               A dormir sí  -afegí encara Culombo-

            Palmorano tornà al cotxe, ja no plovia, pero el descapotable era ple d’aigua. Obrí la porta i buidà el cotxe. No s’engegava. El va empènyer Rambla amunt més d’una hora. Tornà a ploure i a les 6 arribava a casa. L’esperaven 2 números del 091.

   Poli.-Esteu acusat del robatori d’un descapotable, us ha vist la portera que s’havia aixecat a prendre la fresca. Ens heu d’acompanyar.

   P.-Bé, de fet ja m’estranyava que jo m’hagués comprat un descapotable del que ni tan sols trobava les claus. Deixeu-me canviar de pijama.

   Poli.-Sí.

Al desembre de 1984 va arribar el format còmic. Aquesta és la primera aventura gràfica de Simón. Era (és encara) un guió de 18 pàgines, de les quals se’n van publicar només 8, als números 10 i 11 del 3i2FANSIN. En primícia oferim dos pàgines més, les que havien d’anar al nº 12 del fansín i que no van passar mai del llapis:

La història seguia amb l’actuació de Soki y los Minipímers, un grup punkie que cantava, molt en la línia anys 80: “Me pican los ovarios/No me los puedo rascar/Estoy enloqueciendo/Me voy a matar/ Te pican los ovarios/No te los puedes rascar/Estás enloqueciendo/Te voy a matar/etc”…  Simon, passat de voltes i agobiat per la música, anava a buscar els lavabos i acabava ficant-se als camerinos, on -mentres vomitava- s’enfrontava als segurates (als quals exterminava a lo “Harry el sucio”). Soki presencia l’escena i pateix un xoc traumàtic. L’endemà, Simon –que no recordava res- rep la visita del reverend, que li demana que abandoni el cas perquè la seva filla ha tornat a casa i ha ingressat a les Carmelitas Descalsas amb el nom de Sor Maria del Perfesto Socorro. Quines coses!

Per continuar amb les aventures de Simon, clica aquí sota, a Entrades més antigues.