7. BIBLIOTECA———— 3i2 FAN25

Lo “3i2 FAN25″. Agost 2008. 60 pàgs.

portada: SANTAMARIA

portada-25

SUMARI:sumari

Pàgina 1:

titol-edit-tif

El 3 i 2 FAN25 -esta meravella que teniu a les mans- va néixer com una simple carta a la Veu de Flix per commemorar l’efemèride. Començava així… a l’agost farà 25 anys que va sortir a la llum lo 3 i 2 FANSÍN. Us en recordeu? Anys 80, uns quants “veinteañeros” de Flix, farts de queixar-nos de tot, vam muntar un fanzine per queixar-nos per escrit i donar sortida a venades artístiques molt diverses. Va durar gairebé dos anys; fins al número 6 sortia cada mes, després  cada dos. Tot un récord en el món dels fanzines

I després d’un recorregut per cada número de la revista, acabava dient… tot té un fi “menos la butifarra, que en té dos”, així que FANZINEROSOS I FANZINEROSES, el segon final d’este article: Mos atreviríem a fer com Led Zeppelin? Mos retrobem per fer un únic “concert” i celebrar així els 25 anys? Si abans lo feiem amb tisores, Pegamento Imedio i una Olivetti, ara amb los Pecés

 PUES AQUÍ ESTEM! Amb los pecés, los blocs, los emails, les calves, los mitxel·lins, les canes, la hipoteca, les criatures i tota la pesca… pero no ha sigut fàcil:

 La primera fase de l’operació (tot lo mes de maig) va consistir en localitzar 61 éssers humans que havien participat en el fansín (53 autors i 8 col·laboradors en tasques d’infraestructura, comerços distribuidors a part). A 11 els vam acabar donant per desapareguts, pero en vam contactar ¡50! Només 26 s’han decidit finalment a publicar (si s’arriben a apuntar tots, ens surt una enciclopèdia).

 Dissortadament, un dels pilars fonamentals, membre de l’equip de redacció i mecanògrafa oficial de la revista, està definitivament desapareguda: l’Eugenia. Sols va publicar al número 6 (Muñecos de calle, un escrit que deixava constància tant de la seua qualitat literària com de la complexitat de la seua vida interior). Des d’aquí una abraçada allí on sigui ara: segurament al cor dels qui la vam conéixer…

 La segona fase (mes de juny) va ser la fase intimista i creativa, pero també la realista i pragmàtica (pressupostos d’impremta, subvencions, local per a l’exposició…).

 La tercera fase (juliol) serà muntar la revista i portar-la a la impremta. Aviam si tothom entrega a temps! Quan ens llegiu, si tot ha anat bé,  haurem passat ja la quarta fase (muntar l’exposició), seran Festes Majors i farà 25 anys del mític número zero! (que esperem reeditar en fotocòpia).

 FELICITATS A TOTS EL QUE HO HAVEU FET POSSIBLE!!!

 Al FAN25 hi trobareu l’essència del Tresidós: les seccions de sempre i una sanfaina feta a 27 mans. Los noms dels irresponsables los teniu al sumari ; aquí només destacarem l’entrevista de les pàgines centrals, una primícia mundial que bé podria estar al National Geografic. A nivell estètic veureu que hem recuperat les capçaleres originals de cada secció i, encara que ens hem aprofitat dels avantatges de la informàtica, hem intentat mantenir l’aire del fanzine de fotocòpia. Això no és una revista de disseny, és un fanzine. És pur activisme cultural des de la trinxera (tots en tenim una).

 Lo 3i2 FAN25 té tot lo que pot tenir un fanzine: Informació, Crítica, Creativitat i Catxondeo. Que tot sigui del vostre gust és ja una qüestió d’estómacs… aquí cada cuiner hi posa la seua salsa.

 Bon profit i fins sempre! 

pasquala-2

Pàg. 2:tit-triple-C-guai

   La sala 31416 del Tribunal Suprem Contenciós Administratiu declarava nul·la la cessió de la Baronia de Flix al Real Patrimoni decretada el 1714 i que implicava la fi de la dependència d’aquesta Vila de la Ciutat de Barcelona. Aquest contenciós va ser iniciat per l’Ajuntament de Barcelona que mai va acabar d’acceptar aquesta forçada cessió.

   La sentència deia explícitament que totes les persones censades al fins ara municipi de Flix passaven a engrossir com a ciutadans de ple dret el cens de Barcelona i tots els tributs que recaptava passaven a les arques de Barcelona, així com que el municipi BCN es feia càrrec de les obligacions i depeses que fins ara pagava l’extint municipi de Flix. Deixava total llibertat a l’ajuntament de BCN per a organitzar la incorporació de Flix a l’estructura de barris i districtes com considerés més adient. Flix seguiria les passes d’adscripció a BCN que ja van patir les viles de Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, Sants, etc. (20 d’abril de 1897).

   L’alcalde de BCN va fer dues manifestacions: la primera, triomfal “primer hem recuperat el castell de Montjuïc i ara el de Flix”; la segona, pràctica “la incorporació al sistema hídric de BCN del riu Ebre, juntament amb el Besòs i Llobregat, ens permetrà tenir resolts durant anys els problemes de carència d’aigua a la ciutat”.

   El tema de l’aigua estava a la base de tot el recurs, a partir d’ara el riu Ebre passaria pel mig Barcelona, igual que ho fa pel mig de Saragossa, ja es podria fer una copla que digués “l’Ebre fa silenci quan passa per Barcelona”, més que no pas el Llobregat o Besòs que només limiten amb la ciutat. La llei, en aquest sentit, és clara: permet la distribució de l’aigua dins un mateix municipi independentment d’on es realitzin les captacions, la cosa semblava diàfana i legal: captarien aigua a la presa, dins el municipi, i aprofitarien la canonada de reg dels Xofars, o de les Sènies degudament ampliada longitudinalment per tal d’enllaçar amb les canonades ja existents del mini transvasament per tal de transportar-la a la depuradora del Llobregat, dins el mateix municipi. Com que el nom “Ebre” podia ferir susceptibilitats, es va acceptar que es parlaria de “transferència interna Xofars Sènies – Montjuïc”.

   L’Ajuntament de BCN, per tal de guanyar-se la població va organitzar un seguit d’actes festius botifarrades, calçotades, cantades d’havaneres al Riu de Baix, passejades amb “Golondrines” pel riu i finalitzat tot amb una visita Reial. Això que aparegués el nom de “Real Patrimonio” en tot el tema va fer pensar en portar algú de la reialesa als actes de celebració, podrien pujar riu amunt amb algun dels vaixells amb els que solquen les aigües mediterrànies, el Fortuna o el Bribón, es va descartar la idea, els noms no semblaven gaire adients. Però sí que es va confirmar la presència d’alguna parella, sense determinar. Això va provocar gran enrenou entre la població, alguns encara recordaven la presència de “los Duques de Cádiz” a mitjans dels 70 per a inaugurar el passeig de ídem, la premsa, les autoritats mudades per sortir mones a les revistes, etc. Es preguntaven quin protocol seguir i si aquesta parella acabaria sortint a “Mira quién Baila”.

La Triple Cporquets-tif

Pàgs. 3, 4  i 5: SOLIMAN-Natural Honey (veure Categories/Tot còmic)

Pàgs. 6 i 7: XAVIER-Crònica d’una crònica (veure Categories/recull:Parivaliguptra)

Pàgs. 8, 9 i 10:tit-gemma

Feia uns minuts que la Maria voltava per l’animat vestíbul de l’estació de trens   quan es va fixar que el  gran rellotge tot just marcava l’una i quart del migdia. No tenia ganes de seure, havia sortit de casa sense haver esmorzat i  ara se sentia molt feble, tenia un nus a l’estómac.

     La cita a cegues era  a dos quarts de dues a l’aparador de l’única  botiga de flors que hi havia a l’estació i, tot  i ser d’hora,  la Maria ja havia passat dues vegades per davant  d’aquell aparador sense veure-hi a ningú.  Havien acordat que es coneixerien perquè ell portaria una caçadora blava i uns pantalons grisos, també li va dir que ell era una mica calb.

      La Maria  estava allà  impulsada pel fil d’un  record. Quan per primera vegada va escoltar  per telèfon  la veu greu i penetrant d’aquell home, li va semblar estar parlant  amb un antic amant de joventut. Aquella veu li evocava imatges, dulcificades pel tems i la memòria,  d’una època en la que ella estava plena a vessar d’orgull intel·lectual i de recent estrenada independència. Des de llavors havia plogut molt i ara no es sentia gens satisfeta,  ni amb la seva independència, que ara vivia com a soledat, ni amb la feina de tècnic de cultura  a l’ajuntament que l’avorria mortalment.

      Absorta enmig del bullici de l’estació la Maria  s’havia situat  al quiosc, darrera d’un mostrador de novel·les de butxaca des d’on fàcilment podia veure la botiga de flors. Mirava els llibres sense veure’ls. Estava començant a  impacientar-se, la seva cita a cegues  s’endarreria.

      Quan  gairebé passaven deu minuts de l’hora acordada, un home grassonet i calb,   vestit amb una caçadora blava i uns pantalons  grisos, va sortir de la floristeria  amb un test de violetes i es quedà aturat davant de  l’aparador. Va mirar el seu rellotge i observà ansiós a tothom qui passava. Evidentment esperava algú.

      Ella encara no volia donar-se a conèixer i se’l mirà una bona estona des del seu amagatall. Ni rastre del seu antic amant. Aquell home semblava haver-se apropiat de la seva veu però no hi havia res d’ell en el seu aspecte, ni de bon tros.  Tot i  sentir-se desil·lusionada,  finalment es va decidir i va anar a cap a ell. “Ets en Joaquim, suposo”, va dir mirant-lo fixament als ulls tractant de trobar algun indici de l’ esguard que anys enrera l’havia enamorat. flor-y-pollo-b-n

    “Sí.”  digué  ell intimidat,  donant-li  les flors amb aire maldestre. Van passar uns llarguíssims  segons  en silenci fins que va tornar a parlar: “He fet tard perquè hi havia molta gent  a la botiga…” encertà a dir balbucejant.

      Ella mirà el test de violetes sense saber molt bé que fer, se sentia   una mica ridícula  amb aquelles  flors a la ma enmig del tràfec de viatgers  enfeinats.

    -Sí, clar, no importa, ha valgut la pena són molt boniques…Ja saps on anirem a dinar?” s’esforçà a dir en un to que volia ser cordial.

       – Be, havia pensat  anar a menjar una paella a un xiringuito a prop de la platja, no gaire lluny. Però si tu vols una altra cosa…

       – No, no, ja m’està bé. Com hi anem?

       – Tinc el cotxe aquí fora.

      Ella el va seguir fins a un destartalat vehicle blanc amb un rètol que anunciava els serveis d’una copisteria.

     – Es de la feina, no en tinc cap més… –   es va voler disculpar  ell  amb timidesa.

      – No et preocupis, el meu també te una pila d’anys-

       Van pujar al cotxe i van enfilar cap a la platja. Allà van aparcar i van caminar en silenci fins al restaurant. Feia bo i la gent havia sortit  a voltejar aprofitant el tebi  sol de primavera i caminava acompanyada de  gossos i nens, ansiosos  i excitats per  trepitjar la sorra  i poder corre en un espai obert. Els que no tenien ni una cosa ni l’altra s’estaven asseguts  a les terrasses del passeig  fent el vermut, de cara de sol, amb ulleres fosques,  intentant acumular el màxim d’escalfor i morenor i alhora menjar patates braves o musclos a la marinera. 

En Joaquim la va portar a un restaurant que anunciava la seva especialitat en paelles; els  havia trucat abans per fer-hi una reserva. Finalment, desprès de dubtar molt, van ocupar un lloc a l’interior del local a recer del vent. Gairebé no s’havien dit res en tot el trajecte des de l’estació, només algun comentari sobre el trànsit i les dificultats creixents per  trobar aparcament. La cosa no pintava gaire bé.

      Van estar d’acord en demanar vi blanc i uns musclos amb salsa per picar mentre esperaven l’arròs. La televisió en marxa oferia les imatges sense so del noticiari, tots dos semblaven hipnotitzats mirant-les. La  Maria ja no provava d’encetar converses, aquell silenci començava a fer-la sentir còmoda, eren com el matrimoni de la taula del costat que amb prou feines havien creuat un parell de paraules mentre es cruspien  un arròs negre.

     Això sí, entre tots dos  s’havien polit  l’ampolla de vi d’agulla quan el cambrer els hi va portar  la paella de marisc. En van demanar un altre per acompanyar l’arròs.

      L’alcohol i el plat ple va animar un xic la conversa: que si està prou cuit, que si les fan molt bones aquí les paelles, que si en vols una miqueta més…Van acabar amb l’altra ampolla. No van voler postres i van demanar un cafè. Havien dinat com si tinguessin pressa,  com si  estiguessin a punt de perdre  un tren.

      La Maria es va aixecar  per anar al lavabo, tenia el cap espès per l’alcohol però se sentia bé, ara més forta que abans. El vi li havia tret les cabòries del cap i,  a més, ja li estava bé aquell company silenciós que li estalviava estúpides converses. Quan va tornar ell ja havia pagat el conte i  va proposar d’anar a fer un tomb per la platja per espavilar-se una  mica i pair el dinar.

      El sol del més de març anava declinant i a aquella hora  per la sorra només hi passejaven  una  jove parella juganera que, com a les pel·lícules,  s’anaven perseguint  l’un a l’altre. Ells caminaven silenciosos, absorts cadascun amb els seus pensaments fins que van arribar a una zona no urbanitzada on encara hi restava un petit bosquet de pins. “Seiem  per aquí ?” va  proposar  ella amb una veu que li va sortir ronca  de tanta estona de no parlar. I aprofitaren  el  tronc gruixut d’un pi centenari per recolzar-se.

      Van estar una bona estona mirant el mar, quiets i en silenci,  mentre el sol anava allargant les ombres. De sobte sense pensar-s’ho gens, com una prolongació natural d’aquella unitat silenciosa la Maria va descansar el seu cap sobre l’espatlla  d’aquell home gairebé desconegut. Ell es va quedar quiet, molt  tens al principi. Però després,  a poc a poc, es va anar relaxant i va començar a acaronar-li els cabells, la cara… Molt suaument, temptejant, com si tingués por a ser rebutjat.

      Després  li va  acariciar el coll, les espatlles, els pits…. Ella es deixava fer, li agradaven aquelles carícies furtives, aquelles mans que amb timidesa anaven llegint l’orografia del seu cos, resseguint les seves corbes, recorrent-li les parts més intimes… Va sospirar lleument.

     S’havia fet de nit  i l’ombra dels pins accentuava  la foscor allà on ells eren. La Maria  amb prou feines podia veure la cara del seu acompanyant,   li arribava  amb claredat el soroll dels cotxes i de la gent que passejaven pel passeig al darrera seu.  Ell li va descordar la brusa i hàbilment  va treure un pit de l’amagatall del  sostenidor  per  besar-lo  amb tendresa. De tan en tan els petons es tornaven petites queixalades que ella rebia  amb un  lleuger gemec. La va besar molt a poc a poc…

     Ella fins llavors havia restat quieta,  passiva, gaudint egoistament  del plaer que aquell home li estava  regalant. Feia temps que ningú la tocava així, sense presses… Les seves mans van decidir  abandonar la immobilitat per anar a trobar el penis  d’ell  però es trobaren   amb un membre flàccid que no semblava tenir  gens d’interès en  donar senyals de vida.  

    Com mogut per un ressort ell es va apartar bruscament i va bramar: “no,  no puc… Tinc problemes… “ i  s’aixecà de cop allunyant-se, per acabar d’esquenes a ella  mirant els farbalans d’escuma blanca de les onades sobre la sorra. Tot l’encant s’havia esfumat en pocs segons.

      La Maria es va composar la roba i no va provar de dir res. Sentia una barreja de compassió i frustració que la tenien confosa. “Ho sento”, va encertar a pronunciar finalment en Joaquim sense mirar-la.

      No van dir res més,  no podien parlar. El silenci però  s’havia tornat com  una llosa. Van romandre una bona estona allà quiets mirant de recuperar aquella harmonia silenciosa que els havia unit abans. Però ja no funcionava,  alguna cosa s’havia espatllat. La  Maria va pensar  que aquell home podia arribar a ser una companyia molt dolça per qui tingués l’humor, i l’amor, suficient per penetrar  en aquella barrera de timidesa, inseguretat i  tristor. Però ella no tenia forces per iniciar cap  relació així. Buscava algú que se l’emportés, que la fes perdre el cap. No volia  tenir que ocupar-se de ningú. Prou feina tenia ella en trobar forces cada matí per  afrontar el dia sense esquerdar-se.

     “S’ha fet tard , serà millor que marxem”,  va dir  i, agafant-li la ma amb tendresa,   va xiuxiuejar   a cau d’orella:  “sàpigues que  jo m’ho he passat bé, a les dones ens agrada que ens acaricien…”

     I es van fer un llarg petó sense consol.gemma-dibu

Pàgs. 11, 12 i 13: SANTAMARIA-Clase de Zen (veure Categories/Tot còmic)

Pàg. 14:dibu-keifaremtit-keifarem

Estava caminant per Tarragona, pujava la costeta del carrer Ramon i Cajal quan sento una senyora “no tiros l’ossito!”, immediatament vaig deduir la procedència geogràfica de la iaia de torn, estava clar que li tocava guàrdia de cotxet, eren les onze del matí d’un dilluns.

Això em va fer reflexionar sobre la meva pròpia procedència, i sobre que quasi ja no hi ha ningú que sigui d’enlloc  i a Tarragona menys. És una ciutat on hi ha molt poca gent que els seus avis siguin d’aquí. Ja tenia tema de Blog (aquest escrit no el publicaré a la web).

Tant la meva dona Ester com jo, som del Barri, i ja no cal dir gaire cosa més dins del context de Flix.

Ser del Barri ens donava uns privilegis, i uns inconvenients (pocs val a dir, diguem que de contaminació). Lo principal era que vivíem en un ambient que m’atreviria a dir global, és a dir que teníem de veïns gent de tota la geografia Ibèrica i que no tenien, la sensació de ser forasters. Tots estàvem barrejats i no hi havia cap problema de convivència. Potser gent que venia per poc temps que lògicament no es relacionava gaire.

Viure al Barri i tenir jardí, garatge, hort, animalets i alguns piscina, ens va permetre tenir una infantesa diguem que feliç. Sortíem al mati de casa i estàvem tot el dia pel carrer, sols el pito ens feia anar a dinar, podíem anar en bicicleta, per la nit a l’estiu jugar tots al carrer i, una mica més grans, arribar fins a les casetes a fer una guerra de terrossos .

Nosaltres mateixos teníem el nostre propi sistema d’evacuació cap a la clínica, on el senyor Arenguez ens cosia amb l’atenta mirada del senyor SanJuan, i després tots cap a la casa del sinistrat per escoltar la bronca de la mare, no per haver-se fet mal … sinó per haver trencat el pantalonet o les bambes… les úniques bambes (victoria) que havíem comprat a l’economat al senyor Fortasin per anar a l’ermita .

Total, que estaria recordant un munt de històries, les fogueres de Sant Antoni , Les festes de Sant Jaume, el Casino, “lo camet”, “la roqueta”, la fonteta, els cirerers soferts dels horts…  procuraré fer-ho en el meu blog .

Lo que us volia dir, és que al principi jo, quan anava al poble em perdia i feia que el meu sentiment de ser de Flix se’m despertés després d’acabar el COU quan tota la pandilla ens vàrem escampar .

Fa mes de 20 anys que vivim  a Sant Pere i Sant Pau, el que ara és el nostre Barri, i he de dir que no ens ha costat gens ser feliços aquí, l’ambient és en una altra escala com al Barri de Flix.  L’únic que ara a  casa venen companys/es de l’insti de ma filla, d’orígens tant llunyans com Equador, Colòmbia, Polònia, Romania, Marroc… l’única diferència amb els nostres amiguets immigrants de Flix és que parlen Català. Creieu que això de la globalització… és nou?  nosaltres… els del Barri,  ho tenim convalidat!

Pos eso que del Barri a barri… i tiro pq me toca .

KEIFAREM-08

Pàg.15:tit-piti

   Nang, nang, nang! Tres quarts de nou, miro el campanar, miro la freixa, ella no ha canviat gaire malgrat el pas dels anys. M’enfilo avinguda de Catalunya avall, el carrer esta canviat. Tot nou ha quedat preciós, encara que al meu cap veig la imatge d’abans, el bar Avinguda, el Morales, el 21… res és igual però jo continuo veient a la Conxi a la porta del bar, a Ramon darrere la barra i a Federo sempre amb aquella alegria i el seu cigarret a la boca.

   El Morales era el centre neuràlgic de tots els jóvens de llavors, als mesos d’estiu les taules del carrer sempre acabaven convertint-se en una sola, des de l’hora del vermut la gent anava acudint i s’anaven afegint a l’immensa taula, així els matins es tornaven tardes, les tardes nits i les nits matinades inacabables. Sempre engrescats en alguna conversa i, de vegades, alguna discussió acalorada, que si el tecno es música o no, que quina merda de música han posat avui a la Xilf…

   Els jóvens estaven en plena efervescència, a Madrid tenien la “movida”, però a Flix ens vam muntar també la nostra pròpia “moguda”.

Buscant fer coses diferents va néixer el 3 i 2 fansín, un lloc on expressar-se lliurement, lluny de la seriositat de la Veu. També a la ràdio hi varem aportar una gran dosi d’imaginació amb programes com Dijous mercat, Fandango chou, Tecno estudi, Amics del jazz, etc.

   Però mirant enrere i mirant l’actualitat te n’adones que els jóvens de fa 25 anys i els d’ara no són tan diferents, les mateixes ganes de fer coses noves, la curiositat, la importància dels amics…

   I aquí estic jo, una jove de fa 25 anys, mirant enrere sense nostàlgia, perquè ho estic vivint tot.

 Piti

flip-2

Pàgs. 16 i 17:tit-Xile

  Aquell any 73, jo em trobava a Xile treballant a una Missió Catòlica al sud del país, al Valle Nonguen junt al riu Bio-Bio, en terra de maputxes i aquest dia històric en llevar-me del llit i posar la ràdio, tot buscant les primeres notícies del dia vaig quedar-me glaçat, totes les emissores donaven el mateix: música militar.

  Deixant de banda que mai m’ha agradat tot el que fa referència als militars, calia fregar-me els ulls i obrir-los a la realitat: els “milicos” s’estaven fent els amos del país. El feixista Pinochet bellugava els fils de la conspiració i el Govern Popular del company i president “Chicho” Allende corria perill.

Tal com passen les hores d’angoixa anàvem sabent més coses. El més greu era el rumor de guerra civil al país. Per altra banda, però, les notícies eren de franctiradors en diversos llocs i de petits enfrontaments de grups de la resistència en fàbriques, mineria del coure i cordons industrials, res de guerra civil.

  El fet real i trist era que el Govern i els partits que formaven la Unitat Popular no van organitzar una resistència del poble contra el Cop militar i sols van organitzar-se els grups més radicals, amb més consciència i compromís polític. Vist des d’ara crec que va ser bona l’actitud d’Allende, no va voler sacrificar el seu poble els uns contra els altres com va passar a la nostra guerra civil del 36. El fet principal i definitiu d’aquell dia va ser el bombardeig del palau presidencial en no rendir-se el president als militars “colpistes”. Allí va morir el president de Xile. El fet més valuós per a mi i per a la història és que un polític elegit pel seu poble és capaç de sacrificar-se fins al punt de donar la vida per aquest poble, cosa impensable en els temps actuals. Avui la política és una altra cosa. 

  Vull referir-me ara a un fet que em va impactar, sempre el tinc present al meu cor i al qual dedico aquest escrit. Lloc: Universitat Tècnica del Estado (UTE). Protagonistes: Estudiants. Protagonista principal: Victor Jara.

El mateix dia 11 per la tarda-nit van anar acudint a la Universitat els estudiants més compromesos, la majoria eren de les joventuts socialista i comunista. Van tancar-se a l’edifici i s’organitzaren en assemblea permanent. Amb les primeres llums del dia 12 van aparèixer els militars, envoltaren l’edifici i van comminar els etudiants a la rendició. Aquests van respondre amb crits i cants de llibertat, una resposta jove plena de vida. La reposta militar van ser ràfegues de bales dels fusells i dels tancs sobre l’edifici i els estudiants. Una resposta de mort contra la cultura.

  En poques hores es van rendir, varen sortir de l’edifici i entre ells va aparèixer el professor VÍCTOR LIDIO JARA MARTINEZ, especialment buscat pels militars.

  Víctor Jara, de 40 anys, era professor i Director de Teatre del Departament de la Universitat Tècnica. Va ser traslladat a l’Estadi Xile, apartat del grup d’estudiants, interrogat i torturat per funcionaris de l’exercit. “Fue ejecutado por sus captores, el día 15 de septiembre del mismo año. Su cuerpo fue encontrado con signos de tortura en las cercanias del Cementerio Metropolitano, con 44 impactos de bala”, segons informe de la “Comisión Verdad y Reconciliación. Santiago, julio 1991”. 

  Allende i Víctor Jara van morir aquell històric 11 de setembre del 73. Recordo perfectament aquell diumenge festiu i reivindicatiu que els havia vist junts, uns mesos abans, a la mateixa tribuna. Era una concentració nacional de defensa de la Unitat Popular i per la tribuna principal, al costat mateix de La Moneda, anaven desfilant cantants i polítics. Era una gran festa que va durar tot el dia. Entre els cantants, podeu imaginar la Peña dels Parra: Violeta, Ángel, Isabel… els Quilapayún, Aparcoa, d’altres grups que no recordo i el gran Víctor Jara, ídol de los “rotos”, els més humils. Els pobladors dels barris més humils l’adoraven. La música de la “canción popular chilena!” Era alegre i reivindicativa i la del Víctor Jara era, al temps, una crònica o relat periodístic dels fets diaris de la vida del poble. Aquest músic canta i conta una història que serveix per entendre la veritable història del poble, diferent a la que conten els llibres oficials que escriuen els historiadors al servei de les classes dominants. Jo no sóc historiador, vull recordar, però, en aquest escrit a unes persones i uns fets que vaig viure i que m’han enriquit, orientat i marcat per tota la vida.

  En la línia tant de moda actualment dels “reality-shows” on apareix la gent dient: “Yo estuve allí”, doncs bé, jo vaig estar a Xile el 73 i tot el que vaig veure i viure ha estat sempre una llum i un foc que porto al cor. Recordar i viure del passat solament és dolent si no s’actua en el present. Crec que la nostàlgia és un error, i especialment en el camp social i polític els nostàlgics són, més aviat, un perill. L’exemple dels que van lluitar i morir a Xile és un estímul per procurar mirar sempre endavant i que mai torni a passar això en cap lloc del món. Cal lluitar cada dia per que un altre món és possible. 

 En tornar de Xile, em vaig fer soci d’Amnistía Internacional i he seguit escrivint i col·laborant en temes de repressió i presos polítics, especialment en els casos flagrants de lluitadors dels drets humans reprimits pels seus governs, sovint dits democràtics. Uns casos greus els tenim a casa nostra (Catalunya i al País Basc) en les persones i grups que defensen el dret universal dels nostres pobles a viure una total autonomia i decidir el seu futur lliurement. Tot crit, gest o manifestació cap a la nostra independència és censurat, perseguit i condemnat des d’un pretès poder central que ens vol governar a tots.

  Posats a recuperar la memòria històrica vull fer esment d’unes persones del nostre país a les quals no se’ls ha fet justícia: els homes i dones que van defensar la República contra el cop d’estat de Franco. Molts van morir –com en el cas de Xile, Allende i Víctor Jara- d’altres han patit presó, exili, marginació…   ¡i encara viuen! Els “governs centrals” de la democràcia no els han tractat bé. El Parlament català ha fet justícia.

  Al nostre poble hi ha un monument a la seva memòria i el 6 de novembre de 2005 es va fer un acte d’homenatge als brigadistes internacionals amb la presència del llegendari Milton Wolf, mort al gener a Califòrnia. En altres llocs he assistit a trobades i actes semblants. El cas és no jubilar la memòria i reescriure la història. Rescabalar el record i la dignitat de persones com les que nombro aquí, com Companys i Puig Antic, com tants d’altres familiars i amics que van morir en l’anonimat i sempre van lluitar pel lloc de treball, per la llengua, pel país… per tantes causes justes encara avui pendents. 

  L’escrit d’avui el dedico a la memòria d’un professor, cantant, floklorista i activista social VÍCTOR JARA. També vull destacar la memòria d’un polític que donà l la vida pel seu poble: Allende. En aquest any 73 també hi havia tres persones que estimo, admiro com a solidaris amb la causa de xile i de les llibertats dels pobles del món i que ja han mort: Pablo Neruda, poeta universal, compatriota dels anteriors i també víctima dels militars. Pau  Picasso, poeta de la Pau i solidari amb les víctimes del feixisme. Pau Casals, el nostre músic, català universal, defensor de la Pau i dels drets humans. 

Flix, estiu del 2008

Simó Santamaría

Dibuix: Tomàs Loba

Pàgs.18 i 19 (diferents autors):titol-rakopo-tif

Retornant des del més profund de l‘oblit.

Resurgint com el Fènix de les cendres.

Retornant a un món sense escrúpols,

ple de màquines sense sentiments.

 

Fent-se un lloc entre la gent,

aprofundint dintre del seu cor,

buscant els sentiments més profunds,

buscant records apagats però no oblidats,

buscant aquella llum d’esperança perduda,

en la foscor.

 

Tindre la certesa que formes part

d’una il·lusió perduda.

 

El teu retorn ha donat un pic d’esperança,

ha fet simplement algo màgic,

ha despertat allò que estava dormit,

la imaginació.

 

Unes poques paraules màgiques

han fet d’antídot… 3 i 2  FANSÍN.

 

Donzella de negre

 

ALEGRIA 

Cau es sol de s’horabaixa dins s’horitzó,

damunt la mar arrissada es avions.

Cau es sol de s’horabaixa vermell i calent, 

me sala i m’arengada sa pell.

Es penyassegat i una pluja suau de pols estelar.

Cau es sol de s’horabaixa i plàcidament

sa gent se dutxa i omple es carrers.

Cau es sol de s’horabaixa dins es meu cor, 

tothom m’estima i jo estim tothom.

Falla sa corrent ses fireres no vendran cacavets. Alegria,

ses velles se xapen de riure, es dies s’acaben,

i es fars il.luminen ses góndoles entre ses cases. Alegria, 

ses òrbites en sincronia, i es ovnis se pinyen

i deixen un cràter per sempre dins sa meva vida … alegria.

Es municipals, és evident, fan aparcar bé a sa gent.

 Antònia Font

ASTRONAUTA RIMADOR

Cafeïna, droga dura, droga fina, control, bumetres de colors, pressions, nivells d´oli, benzina, èter, combustible irascible, crema un sol diòxid dins un cel monòxid, i no descanses astre incombustible? Déu de s´univers no me diguis que me deixes aquí tirat i aquí tirat. De vacances pagades, anar a fer feina a sa galàxia cinc d´un sistema podrit d´agències de viatges, de putes i fulanes, te cagues, de guarres? Me mor de ganes.
Som s´estronauta rimador que rima i se caga si fallen es motors, som s´astronauta noranta i tenc un paper mate i un rotllo de paper de vàter, un dia assoleiat partim estacions espacials, monitors, cronòmetres, compte enrera fins a nou qui marca sa marca qui dóna el sus i partint com un coet.
Camins que se tanquen i parets, bistecs, cordon blues, pitreres de pollastre, i una merda, puré de proteïna i cafeïna, què és un droga dura i què és un droga fina, 9876543210 ignició!
Controla! Que un LED vermell s´encén.
Controla! Que un LED vermell s´encén.
I preparant es viatge a Saturn he trobat una revista que duia una entrevista amb fotos de sa lluna: Jo i en Simó científics astronautes dedicàvem ses paraules a una reportera veterana, bloc i gravadora. I què passa!

Sa pena ma deixat fet una puta braga i ma costa partir i dir adéu a germans i germanes, adéu a tots. LEDs vermells m´enrevolten controlen cada peça d´un transbordador fil·ligrana i no falla o gairebé no fallen  ses màquines perfectes Macintosh.
Sa finestra, estrelles que se precipiten. Iogurts de merda seca, s´univers desconegut és una cadena d´esdeveniments que ens afecta més o menys. I es xòfer d´es vehicle lunar discuteix amb un turista que no sap que realment és un artista assegut a un volant que esquivar tots es cràters no és fàcil a tal velocitat. Sa cuina se posa a mil i el menjador se peta i es cheff que se queixa que no hi ha carn, ni peix, ni olles netes: peroles militars rovellades i es mosso de sa cuina és nou, ningú li ha explicat ni què ha de fer i ses bosses de fems són allà i ningú les tirarà o què? Que això pareix un niu de rates i no una cuina, que si ve un inspector de sanitat fotrà una multa i xaparà es negoci… Que m´és igual que jo només ho dic, senyora, com sa pot imaginar tot això a jo ma sua soberanament sa polla.
I què anava a dir:
Som s´astronauta rimador que rima i se caga si fallen es motors, som s´astronauta noranta i tenc un paper mate i un rotllo de paper de vàter.
Sinàpsi, lliure pensament, drogodependència, farmàcia, creu roja, creu verda, semàfor no t´assustis company de carretera amic per sempre més.

Antònia Font

Tinc nostàlgia d’aquests temps passats

on jugàvem a qualsevol lloc i racó.

Tinc nostàlgia de quan jugàvem a la llima a baix al canal.

D’aquells partidets de futbol a l’ Era Nova o a la Raval

Dels amagatalls on érem els reis, els amos

del quarter general de la Roca Calavera, al Valle de las Colillas.

Tots els racons tenen un tros de la meva vida.

Tot té un tros del meu cor.

Aquests llocs,

molts sols perduren en els records d’una infantesa,

uns altres perduraran sempre.

Per molt que el progrés els canviï, sempre seran els mateixos.

La Platgeta, el Cable, la Roqueta, la roca Tormo…

Sempre hi havia un lloc per a cada moment

Un lloc per a cada temps

On són els llocs d’ara?

 Donzella de negre

DINS AQUEST IGLÚ

Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.
Un sol en blanc, cases, oceans, ses algues són marines.
Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals.
Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites.
Es aliments més primordials, falta i defecte brutals.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert,
són cactus, són espines.
Un sol en blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descomunal, ple de calabruix,
tanta llibertat, tanta magnitud.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Antònia Font

CONVERSES ENTRE  STEPHEN DEDALUS I MOLLY BLOOM

Que algú m’expliqui l’origen del dolor.

Mai podria imaginar que no fos prou

amb viure i respirar.

Aquí comença l’instant dels meus dubtes.

Era molt jove quan et vaig conèixer, Molly,

i fou per pura necessitat.

Hi ha cops, estimada,

que crec que només existeixes per a fer-me patir.

Junts vam llegir Rampa i Kerouak,

vam escoltar Dylan i Young…

I el dolor es va fer necessitat,

i la necessitat va parir desig.

Adona-te’n, Molly adorada,

que tot és el mateix per a mi.

Ho saps des de que et llegia

el Lalitavistara de Ananda

sota una olivera.

Després venia Stephen i tocava la guitarra.

La que més ens agradava, recordes?,

era aquella de la Isla de White…

Hagués jurat que amb viure i respirar

n’hi havia prou.

Ara, petita,

dubto, desitjo i necessito.

I tu saps el que necessito:

la teva existència plena,

allò que mai aconseguiré

perquè has de ser compartida.

I el que més em dol

és no posseir els teus millors afectes,

que són per a Stephen.

Encara que de vegades crec, estimada,

segueixo creient-ho,

que només existeixes per a fer-me patir.

En cap llibre, en cap cançó,

mai descobriré l’origen del dolor.

I, mentrestant, segueixo patint

pel dubte, el desig i la teva necessitat.

 Xavier. 1985 d.c.animals-1-tif

Pàgs. 20 i 21:tit-fortunyHomenatge1-a-l'escultor-JuaHomenatge2-a-l'escultor-Jua

Pàgs. 22 i 23: JOSEP SÀNCHEZ-Quan la Seca va estar malalta (veure Categories/recull literari)

Pàgs. 24 i 25: RECORDS DEL 3i2FANSIN:

3 i 2 FANSÍN. Aires de llibertat

    Vaig arribar a Flix tres dies abans de la mort del dictador.Venia de Tremp (LLeida), un poble plagat de militars, pero estiuejava als Pirineus, concretament a Ribera de Cardós. Quan vaig arribar a Flix tenia tretze anys i estava acostumada a l’escola de monges. Aquí em vaig trobar -a part d’una escola mixta- moltes alumnes amb les que he tingut molta amistat, Marimar, Rosa Hierro, Roser, Rosa Maria LLop, Loli Gomez, Dolors.

   Aquí vaig passar la meua adolescència, al carrer Molí, molt aprop del pont i amb una vista meravellosa del meandre del riu i del castell, on tantes vegades anàvem amb nois i noies que venien sobretot a l’ermita, a les concentracions de motos i a les Festes Majors.

   Quan vaig començar a ser “responsable”, segons els meus pares, em vaig trobar amb gent una mica més gran que jo. Era una trobada inevitable, perque si un s’acostuma a anar per la vida estant en disponibilitat absoluta, és a dir, amb una curiositat infinita i una infinita capaçitat d’aprenentatje i de sorpresa, alló necesariament ha d’arribar a bon port. Va ser per mig de Rosa Maria LLop que em vaig introduir en el grup cultural més important d’aquella època a Flix (quan anava a Madrid, a allò ho anomenaven “la Movida”).

   Era gent universitaria, de FP i gent que estudiava altres coses. L’Enric Castellví va ser un dels pilars fonamentals en el consell de redacció que va sortir al número zero. L’Enric, la Rosa Maria LLop, Pep Granyena, Jaume Masip, Piti (ets única, t’estimo), Chuti, Renedo, Olaags… Era gent molt marxosa. Altres “autors joves” es van afegir amb ganes de participar en aquesta experiència crítica i artística. Allò es va convertir en una colla d’amics amb ganes de fer algo diferent.Aquella va ser una bona època, amb molta llibertat, amb gent molt creativa.

   Ara us contaré un  secret, perquè segur que vosaltres no ho sabeu (jo me’n vaig enterar més tard, quan vaig enviar un número del 3 i 2 Fansín al meu cosí del país basc, d’on era el meu pare). Ell em va dir que aquell dibuix que em va donar i que jo vaig publicar al número sis (“Rèquiem”), era en realitat una dedicatòria dirigida a un terrorista d’E.T.A que havia mort manipulant un explossiu!… Menys mal que la policia no se’n va enterar de res, si no “tots a la presó”.

   Fanzinerosos, que surti bé la festa i que ens puguem trobar dins de vint-i-cinc anys més. Una abraçada per a tothom i bones festes!

Aurora (Puffy)

animals-3-tif

3 i 2 FANSÍN, el cómic de poble que surt cada 25 anys

Fa 25 anys en tenia 22. En aquells temps els joves estàvem molt compromesos en temes socials, polítics i culturals. El 3 i 2 fansín va ser un còmic que donava vida a un moviment sociocultural fora del sistema (actualment diríem “alternatiu”). Avui pràcticament tots els que en major o menor mesura vam escriure-hi estem integrats i perfectament socialitzats (bé, tots potser no, n’hi ha un que potser resisteix, però que acabarà “pregonant” institucionalment…). Avui, aquella colla d’arroplegats…seguim escrivint al 3 i 2 fansín!!!!!. Teníem a Enric, Xavier, la Piti, etc que ens feien passar bones estones de rialles i menjades de coco. Avui, com pots veure…també els tenim!!!!!!

 Fa 25 anys sembla que fa molt de temps, però tecnològicament fa moltíssim. Els problemes de comunicació que teníem ens els ha solucionat el mòbil. El contacte per carta, escrita a mà i que no se sabia quan arribaria si és que arribava (perdona Renedo) era engorrós. L’ús del fax i del correu electrònic ho ha solucionat. Però lo millor són tots els avenços que han servit per poder escoltar musica. Dels cassets al MP4. Els Queen, Rolling Stones, Supertramp, Led Zeppelin, Janis Joplin, los Bob’s (Dylan i Marley), Pink Floyd, Dire Straits, sembla que sonen millor ara que abans. Fins i tot Ceguera Rock, el mític grup local. Fa poc temps vaig estar escoltant grabacions del grup amb Pepe Latre en format CD. Escoltar “Dia gris la moral vaixa, fico la mà a la butxaca, he trobat la solució, boleta de paper de plata”  va ser una experiència molt forta. Rock Català abans dels Sopa de Cabra, Sau, Gossos. Però sigui en el format que sigui, fa 25 anys, ara i els pròxims 25 anys, fem el 3 i 2, principalment per les festes que l’acompanyen!!!

 Fa 25 anys podíem llegir 3 i 2 fansín escoltant lo últim dels Rolling Stones. Atenció joves!!!!! Avui també podeu llegir l’últim fansin amb lo últim dels Rolling Stones. Per cap dels 2 passen els temps. Ni Makoki, ni Cimoc ni el Vibora. L’autèntic és 3 i 2 fansín, un còmic de poble que surt…cada 25 anys!!!

Josep McEnRius

animals-2-tif

Pàgs 26 a 31: Entrevista de XAVIER RENEDO a ERNEST JORNET

tit-entrevista

L’ Ernest Jornet Borràs és un flixanco de dret que té les coses molt clares. Té 53 anys i és llicenciat en “Geografia i Història”. Actualment treballa de professor de català a un institut de Badalona i les seves aficions, entre d’altres, són la bicicleta, la natació i llegir llibres… però, per sobre de tot viatjar. Aquesta última afició l’ha portat a voltar per gran part del món en bicicleta, com no. D’aquesta manera s’ha recorregut Espanya, el Marroc i els continents d’ Amèrica, Europa, Àsia i Oceania.

Destaca, sobretot, el primer gran viatge per Amèrica, de l’any 1991 al 1994, passant per la República Dominicana, Cuba, Veneçuela, Colòmbia, Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, Guatemala, Mèxic, Belize i El Salvador. I, també a destacar, el periple d’ Europa a Austràlia, de l’any 1999 al 2005, passant per Europa, Turquia, Iran, Pakistan, India, Nepal, Xina, el Tibet xinés, Austràlia, Tailàndia, Malàisia, Cambotja i Laos.

o

-Ernest, què et va passar pel cap el dia que vas decidir deixar-ho pràcticament tot i llençar-te tot sol a l’aventura?

Home, ho tenia claríssim. De fet va ser una continuació. O sigui, no va ser una cosa així sobtada, no? Portava molt de temps… El primer viatge que vaig fer va ser agafant quatre o cinc dies al Delta de l’Ebre. Desprès vaig recórrer tota Espanya aprofitant els mesos de vacances i, més endavant, vaig fer el meu primer viatge internacional a Itàlia. Això va ser una cosa planificada. Estava molt planificada.

-Parlem del viatge a Amèrica. Era important, per a tu, que fos en bicicleta?

Per a mi lo important és veure món i sortir de la rutina. Sí, canviar completament d’història. La feina de professor em resulta bastant… Cada vegada m’hi sento més malament. Si tens una feina molt ben pagada i que t’agrada, la tendència a l’apalancament és molt forta. En canvi, si no et va ni et ve…

Quan era petit volia veure món i una manera de veure’l bé és anant en bicicleta. I, a més, és barat, i aventurer…Jo sóc de tenda de campanya.

Abans de sortir cap a Amèrica vaig passar l’hivern a les Canàries. Allí vaig aprendre a pujar costes, perquè abans les pujava a peu. No anava de Superman. Fins un dia que em vaig trobar un alemany, allà a la Gomera, carregat amb un munt de motxilles i pujant les costes pedalant. Jo em vaig dir.”Si ell ho fa, jo també”.I em vaig fotre a pedalar i el vaig passar i tot… Però hi ha mil maneres d’anar en bicicleta. Recordo, per exemple, que al Marroc em vaig trobar amb un tio que ho tenia tot apuntat: de tal lloc a tal altre, dormiré aquí,… I, a més, sempre es quedava als hotels. Quan ens vam trobar al mig del desert … va estar dormint en un corral de cabres. I encara sort que la merda de cabra no fa molta pudor. Aquest en sabia molt d’anar en bicicleta. Podia fer-se milers de km sense cansar-se, però d’això d’anar en motxilles no en tenia ni idea.

També recordo que em vaig trobar a l’Iran a un parell de ciclistes que es van travessar el Tibet, i un d’ells va perdre 15 quilos. Al cap de dos o tres anys ens vam tornar a trobar a la Xina i em van preguntat per on havia estat. Jo els vaig dir  que m’havia quedat un parell d’anys a Tailàndia “tombat a la bartola” . Per això et dic que hi ha moltes maneres d’anar en bicicleta.

-Vas sortir, aquest primer gran viatge, amb por, angoixa, sensació d’alliberament..

Sensació d’alliberament, sí. Però també respecte. Quan vaig arribar a Puerto Plata (Rep. Dominicana) em vaig comprar un mapa i hi vaig veure un cocodril dibuixat, i volia saber on cony estaven els cocodrils. No m’atrevia a banyar-me al riu, perquè allí la gent no s’hi ficava. Pensava que era per culpa dels cocodrils. I resulta que n’hi havia quatre allí a un llac i en perill d’extinció. O sigui, no en tenia ni puta idea.

A la Rep. Dominicana, a Cuba i a Veneçuela sempre dormia en hotels. Estava en un món estrany per a mi i no estava acostumat. Clar que havia fet viatges, però per Espanya que és com si fos casa teva. I allà, quan vaig baixar de l’avió, vaig veure com els turistes se n’anaven cap als seus hotels contractats, menys jo, que només tenia pagat el viatge en avió. Et trobes en bicicleta entremig dels natius, amb una calor  i una son bestial. Recordo perfectament que vaig anar a parar a un hotelito per a parelles. Allà tots eren negres, menys jo, i em sentia estrany. A Cuba, sobretot, l’allotjament era caríssim i, a aquella època, no podies anar als hotels de cubans. Només hi vaig estar cinc dies. Pensava estar-hi molt més temps, però… em vaig quedar molt frustrat en veure aquell comunisme. I el cas és que jo era simpatitzant comunista, quan estava a l’ Universitat. Però quan vaig veure com anava per allà…Va ser com rebre una bufetada. Va ser arribar-hi i veure un país a la bancarrota total. Això era a l’any 92.

-Et marcaves objectius diaris o improvisaves segons anaves veient?

Improvisació total. Fins al punt que uns ciclistes que em vaig trobar a Istambul, fent la mateixa ruta a la India, van al·lucinar bastant amb mi. Van saber que m’havia travessat tota Bulgària sense mapa. Imagina’t si és improvisació. Normalment em compro el mapa del país quan hi arribo però, quan vaig arribar a Bulgària, era cap de setmana i no hi havia res de res. Així que vaig decidir improvisar. Quan arribava a un encreuament preguntava a algú: “Istambul?”, i em deien: “Da, Da!”. Va ser una passada perquè no sabia on trobar aigua, ja que Bulgària és un país molt poc habitat i hi ha un munt de boscos. A més, a la bici no portava contaquilòmetres ni res.

-Portar lo imprescindible  no és cosa fàcil. Ho devies de tenir força estudiat…

Clar. Sabia perfectament on estava tot. Si tenia una punxada sabia on buscar el parxe. O sigui, tot estava molt ordenat. I, a no ser que fos una avaria molt greu…Però l’important és portar una bona bicicleta que et treu molts problemes. Res de merdetes. I, naturalment, la tenda de campanya, el sac de dormir,… Ah!, quan estava a Amèrica no portava sac. Estava al mig del tròpic i el vaig llençar. Fins que no vaig arribar a Tijuana no vaig passar fred. Quan hi vaig arribar era hivern i recordo que em posava a sobre fulls de diari. L’Excelsior, que és un totxo com la Vanguardia Dominical.

-A aquest viatge, què és lo que més et va cridar l’atenció o et va impactar més?

Home, el viatge em va agradar molt per la gent. No tenia problema amb el llenguatge, no com a Àsia. La gent és molt amable. No vaig tenir gaires problemes, que recordi. Potser sí, amb la policia. A l’entrar a Mèxic, a un poble que es diu Ribas, la policia em va venir a buscar no gaire amablement. Algú em va denunciar com a il·legal. A Manzanillo també em va passar el mateix.

Una de les coses més impactants que vaig fer va ser passar de Colòmbia a Panamà. La Panamericana es talla a un poble que es diu Yavisa. A partir d’allà no hi ha carretera. Segons em va explicar un cònsol de Colòmbia “a los gringos no les interesa, porque entonces subirian los ilegales a toda madre”. I vaig haver d’agafar una llanxa d’il·legals. Vint-i-cinc hores de viatge fins desembarcar a la frontera que passa la “trocha” per arribar a Yavisa i creuar una serralada per a tornar a empalmar amb la Panamericana. Aquests ho tenen complicat per travessar  tots els països i arribar a Miami, ja que els americans recompensen la policia per a que no arribin. És complicat.

El conductor i jo no vam tenir problemes pel passaport. Aquest portava un sac sospitós que em va dir que era de carn, ja, ja, ja… i em va demanar que l’ajudés a portar-lo a un carguer, al port. Saps com es deia aquell carguer? Me’n recordaré sempre, perquè es deia “Badalona”.

De Puerto Obaldía a Panamà hi vaig arribar en avioneta, ja que no hi havia altra manera. Una de petita, que es movia que no vegis per entre els núvols i més quan ens va agafar una tempesta. Va aterrar a unes illetes, tipus coral·lines, a l’Archipiélago de San Blas. Semblava que no si podia aterrar. La pista era tota la illa sencera.

-Problemes amb els narcos, la guerrilla o la delinqüència, no en vas tenir?

No. Alguns em van intentar convèncer a Mèxic per que passés marihuana a les rodes de la bici. I segurament eren de la mateixa policia per a fer-me la denúncia i cobrar diners.

Al nord de Colòmbia em vaig trobar als paramilitars, que són pitjors que les FARC. De un camp de panís van començar a sortir caps. Tot just era la primera nit que havia dormit a la tenda. Estaven buscant a la guerrilla i em van preguntar de on venia. Jo els vaig dir que de Caracas, i els tios es van posar a riure, perquè està a 800 km… Home, si els hi dic on anava encara haguessin rigut més, no? És difícil que disparin a un tio que està rient, i jo estava molt tranquil.

A el Salvador, una nit, va caure una tempesta terrible i se’m va emportar la tenda. Quan va acabar em vaig embolicar amb uns plàstics. Em van despertar dos tios que estaven per allí remenant i dient. “Aquí los echaban”. Es van emportar un bon ensurt en veure’m moure, ja que es pensaven que era un mort que havien llençat allà els de la AAA o els paramilitars. Desprès, al mort, li van demanar pasta en veure que era europeu. No, però bona gent, molt bona gent. Veure que anava en bicicleta els despistava molt. Alguns em deien: “¿Esto es una promesa?

-On vas estar més temps va ser a Mèxic, no? Què hi feies allà?

Pues passar l’hivern. Sí, en efecte, a Mèxic m’hi vaig estar gairebé un any. Me’l vaig recórrer en diagonal, uns 4500 km.

Vaig conèixer una família quan anava cap a Tijuana, al desert de Sonora. Menjava ous fregits amb “fríjoles” a “la Joya”, allà al mig del desert. Estava menjant com una bèstia, perquè portava molta gana. De vegades em quedava sense menjar, ja no tant sense aigua, però ja et dic. Aleshores van entrar unes persones i van treure una càmera i es van posar a gravar-me. Em van fer preguntes i va parlar un rato. Em van donar la seva adreça a Tijuana i va ser així com vaig anar a parar a casa de la família Pérez, on vaig estar tots els Nadals fins l’abril.

La meva intenció era arribar al Canadà. Llavors em vaig matricular a cursets d’anglès, per a aprendre’n més. Però finalment vaig decidir en lloc d’anar al nord tornar al sud i passar pels països que m’havia deixat. Va ser així. Moltes vegades m’ha passat això de canviar de parer.

Vaig tornar a Panamà passant per Belize i El Salvador. I un cop allà vaig tornar en avió. Però no va ser, com alguns creuen per que m’hagués quedat sense diners.

-Sí, per això de l’economia també et volia preguntar. Cóm t’administraves?

Molta part del viatge vaig dormir en hotels, però també molt sovint a la tenda, i al desert no et gastes ni un duro. Tot plegat és molt barat. Extraordinàriament barat. I a aquest viatge a Amèrica anava amb Travel xecs. Al viatge per Àsia portava dos targetes de crèdit i Travel xecs, com a complement. A les ciutats treia una quantitat adequada i, a la India, per exemple, vivia amb 1,5 euros al dia. Amb el que tinc ara en tindria prou per a viure tota la vida a la India.

-Et vas deixar molts amics a Amèrica?

Home, tenia un munt d’adreces de tots els països per on havia passat. Però això d’amics per a mi és gent que coneixes de fa anys. De tota manera la gent allà és molt amistosa, molt amable,…És una de les coses bones que m’he trobat. I mai em van demanar res, tot i que jo era un “gringo” per a ells.

-Quan vas tornar a Catalunya, et va costar adaptar-te de nou?

M’ho vaig prendre d’una manera estoica. Treballant per tornar a fer peles i estudiant anglès, a base de veure pel·lícules i llegir llibres. Havia d’estar treballant cinc anys com a mínim. I ja tenia pensat de tornar, però a Àfrica, que era el destí que, en un principi, més m’atreia. Però em va fer una mica de por. Hi havia bastant d’inseguretat. Per exemple a Costa d’Ivori hi havia hagut un cop d’estat. També a Mauritània hi havia problemes. I vaig pensar deixar Àfrica per al final, quan ja tingués més experiència.

Al 99 vaig estar al Marroc tot pensant en travessar el Sàhara, però vaig trencar la bici i…El Marroc me’l conec moltíssim i és realment espectacular. A part que pots acampar on vols sense problemes. Els paisatges de l’Atlas i els oasis del sud són extraordinaris. Són els millors llocs, juntament amb el nord del Pakistan, el Karakorum i l’Himàlaia. El Karakorum, a part, és tot un repte per als ciclistes. Són 4733 metres d’altitud en 100 km, encara que la pendent és suau. Allà vaig fer un descans cap als 2500 metres i m’hi vaig quedar una setmana,… i vaig conèixer una francesa i vaig aprofitar el temps. Amb ella me’n vaig anar a Austràlia.

-A aquest viatge asiàtic l’idioma sí que va haver de ser un handicap…

És un problema, sí. Me n’he adonat que sense saber anglès et pots trobar més sol que la una. I a mi m’agrada estar sol, però no sóc un solitari. Això ho vaig comprendre a la Xina, que vaig estar un mes sense veure un occidental i, al primer que vaig veure quasi que el petonejo, però era una tia i vaig ser una mica més respectuós. De Hong Kong a Pekin no vaig trobar ni un sol, occidental enlloc. I els xinesos no parlen anglès, o sigui… A l’únic país que em vaig trobar que parlen anglès és a Malàisia. En realitat és allà on he après més l’anglès pràctic. 

-I amb els menjars i l’aigua, tenies especial cura? Ho dic pels problemes de salubritat.

No, però n’hagués hagut de tenir. Perquè vaig tenir dos ensurts importants al Pakistan i a la Xina. En canvi, curiosament, a la India, sense tenir cap mena de precaucions no em va passar res. Però no ho penso fer més.

Al Pakistan, a Islamabad, vaig estar un mes prenent antibiòtics. Va ser per menjar gelats del carrer. Em vaig posar morat de gelats en arribar a Islamabad, desprès de travessar un desert, i ja se sap que els gelats del carrer no són segurs. I a la Xina va ser per l’aigua, a Chengdu la capital aquesta famosa pels recents aiguats, a la regió de Sichuan.

A part d’aquestes dos que t’he contat no he anat mai al metge. Ni un constipat. Suposo que això d’anar en bici te posa fort. Menges bé, fas esport, no tens estrès,… Tinc més malalties aquí que quan estava allà.

-Als països islàmics que has visitat, hi ha tant fonamentalisme com ens volen fer creure?

No. Home, el Pakistan, que és el país on més temps he estat, jo no diria que sigui integrista. Crec que en unes eleccions mai guanyarien. Són una minoria, però que fan molt soroll, això sí. Per no parlar de l’Iran. Allà la gent està absolutament en contra d’aquell sistema. N’estan fins als collons dels ayatolàs. Encara que a les últimes eleccions, és una mica contradictori, va guanyar el Ahmadinejad aquest, que és un radical. Però clar, es van quedar desenganyats dels reformistes partidaris de Jatami, que no van ser capaços d’aconseguir lo que la gent volia. Jo crec que l’islamisme integrista és jove i de ciutats. Joves sense treball, amb problemes d’adaptació,…I això serà un problema de futur aquí.

Però a l’Iran jo ni tan sols vaig veure que tinguessin odi cap als americans. Jo pensava que al portar una bicicleta americana tindria problemes. Però a les parades n’hi havia 25 i no passava res.

La meva portava una bandera americana estampada d’origen, i jo sempre la tenia tapada. Sobretot des que vaig estar a Chiapas un any abans de la revolució zapatista. Em deien: “¡Hey! ¡Quita esta mierda de ahí!”.

-I del racisme, n’has de tenir una visió especial…

Els europeus han anat per tot arreu i no només a treballar, sinó a manar. . Perquè el colonialisme el que fa és explotar aquests països i deixar-los fets una merda. I ara els països rics no volen ni que ells vinguin aquí a treballar. Per contra, a mi em va sorprendre moltíssim, sobretot a Amèrica, que digués que era espanyol, ja no dic català, i que ningú es fotés amb mi. Però, clar, jo anava en bici i pels pobles. I la gent dels pobles no saben ben bé el que és el colonialisme, ni gairebé el que és Espanya.

-Parla’m de la Xina, que aquest any està de moda per lo dels JJOO, el Tibet, etc.

Com els odiava, tu! Odiava el sistema, naturalment… els xinesos no. I t’he de dir que si d’alguna cosa estic orgullós és d’haver travessat tota la India i la Xina, dormint en tenda de campanya, i que ningú m’hagi vist acampar amb ella. Ho evitava més que res perquè et donen molt la tabarra. Quan es feia de nit buscava el lloc més adient i, tenia els meus mètodes, plantava la tenda i a dormir. A la Xina, sobretot, tenia un mètode molt sofisticat. Triava un parell de llocs més o menys segurs i calculant distàncies i cases de referència me n’hi anava per la nit.

Però el país més dur que he conegut és la India. La gent allí és dura, dura. La idea aquesta de la India com un país espiritual és absolutament falsa.

Un dels episodis més durs que vaig passar va ser a la India. Estava a prop del Nepal. Havia dormit a un bosc i em disposava a marxar quan un grup de joves, armats amb garrots, se’m va posar al davant dient-me: “Stop! Stop!”. També hi havia dones cridant i dirigint el cotarro. Me van agafar la bici i em van posar pals entre els radis. Jo vaig començar a llençar patades i quan es van endarrerir vaig fugir. Realment no tinc ni idea de perquè ho feien.

Al Pakistan també em va passar una cosa semblant a un poble tocant d’Afganistan, a una carretera que diuen que és bastant perillosa. També se’m va posar un grup de joves al davant per a barrar-me el pas. Me’n vaig sortir quan vaig començar a pedalar a tota merda i sense tocar els frens tot de dret al que semblava el cap del grup. Es va apartar a l’últim moment i vaig escapar.

Allí vaig veure un ambient d’hostilitat que no és normal a un poble de pagesos, per exemple. Sense cap dubte devien de ser refugiats afganesos amb ressentiment cap als estrangers.

-Hi va haver algun país on et van prohibir el pas?

Home, Birmània. Si no hagués estat per Birmània hagués pogut anar de la India a Tailàndia, tranquil·lament. Però si veuen que tens pasta et deixen entrar pràcticament a tot arreu. A Austràlia, per exemple, quan els hi vaig demostrar em van deixar entrar i quedar-m’hi sis mesos, quan el normal són tres. Els vaig convèncer al dir-los-hi que anava en bicicleta i volia donar tota la volta. Encara que només vaig fer de nord a sud per la part de l’est. I és que Austràlia és molt gran.

Vaig estar pedalant pràcticament tots els dies, menys els primers i els últims, a Sidney. I no vaig gastar ni un duro en allotjament, ja que allà hi ha dutxes públiques als parcs de gairebé tots els pobles…i netes. No necessitava càmping per a res

-Ja que parlem d’Austràlia, has tingut mai cap ensurt amb animals salvatges, verinosos, etc?

No. Quan estava a Amèrica estava obsessionat amb els pumes i els jaguars. Però al desert de Sonora un guarda em va dir que no ataquen. I a la India hi ha tigres, encara que no me n’he trobat mai en les meves acampades. No solen atacar a l’home si no és que es tracti d’animals vells o ferits.

A Amèrica em deien: “No temas a los animales de cuatro patas. Los peligrosos son los de dos patas”. I això ho vaig comprovar a El Salvador, un país perillós per causa de les “maras”, que són màfies de joves delinqüents.

-Acabat el viatge, tornes cap a aquí…

D’Austràlia vaig passar a Tailàndia i, desprès d’haver estat pedalant moltíssim a la Xina i a Austràlia,  vaig decidir passar un any sabàtic a Tailàndia i Malàisia. Em vaig quedar per relaxar-me, llegir, etc. D’allí a la Xina i… Ara porto tres anys aquí i dintre de dos me n’aniré a l’Àfrica, que és, com ja t’he dit, la idea que tenia de bon principi.

M’agradaria anar d’aquí a Sud-àfrica, però només pedalant. Jo sóc de pedalar, encara que de vegades no pots per les circumstàncies. I una de les coses bones que té anar en bicicleta és que veus els països d’una manera real, no com un turista.

-I totes aquestes cultures que has conegut, t’han fet veure diferent a com eres abans de començar?

Sí, clar. Ara tinc un objectiu. Abans no en tenia cap. Sabia el que no m’agradava però no sabia el que m’agradava. Ara, al menys, tinc les coses més clares.

Sempre havia volgut veure món i cultures, i a la bicicleta li dec molt. Una de les coses és que vaig deixar de fumar. Vaig dir: “O el vici o la bici”. Clar que anar en bici té els seus inconvenients, com trobar-te amb bancs d’arena o en fang, com a la Xina… Però té molts avantatges. Encara que jo no vaig en bicicleta per a patir, el que passa és que de vegades et trobes amb problemes. I els més grans me’ls vaig trobar al començament… Al Coto de Doñana gairebé em deshidrato. Ja et dic, no cal ser Superman. Si tens temps i ganes vas tirant endavant. No és necessari fer més de 70 km al dia.

-Ho has fet sovint?

Sí, però creuant deserts, perquè allà sí que és necessari. Creuant un desert o portes moltíssima aigua i molt menjar o vas ràpid. He arribat a portar 16 litres d’aigua, creuant el Takla Makan a l’oest de la Xina. 550 km sense res. Arena pura. Llavors sí que tenia respecte i, fins i tot, por. El primer dia em vaig fer 220 km i amb vent en contra. Pedalant per la nit també, cosa que no acostumo a fer. 140 km al segon dia, perquè era més muntanyós, i 180 a l’últim.

-I ara, quan agafis una nova excedència, penses tornar?

No, ja no penso tornar. No ho volia fer al viatge a Àsia, i si ho vaig fer va ser per causes familiars.

-I et quedaràs a viure a algun lloc o sempre pedalant?

No, no. Perquè la bicicleta és un mitjà, no un fi. Una vegada hagi voltat per Àfrica suposo que buscaré algun país i em dedicaré a fer alguna cosa, que en tinc milers per a fer. Però no per a treballar en una guerra en la que no crec, com la de l’actual ensenyament. I, per tant, seré un desertor orgullós.

ernest-castell

Pòster central: JAUME-Amalgama (veure Categories/recull:Amalgama)

Pàgs. 32 i 33: OLAAGS-còmic (veure Caregories/Tot còmic)

Pàgs. 34 i 35:tit-visa

   Per qüestions professionals i per afecció, m’he passat bona part de la vida mirant, de quan en quan, allò que es quedava enrere. Penso que m’ha ajudat a saber si caminava en la bona direcció i, si s’esqueia,  corregir el rumb.

   Si miro cap al 1983, quan es publicà el primer 3 i 2 Fansín, no tinc clar quant hem avançat ni si, mediambientalment, ho hem fet en la direcció correcta. Aquell estiu, amb la segona legislatura municipal democràtica recentment estrenada, acabava de posar-se en funcionament el Grup I de la Central Nuclear d’Ascó (el segon grup ho faria dos anys després), i la comarca entrava en una etapa de producció energètica nuclear que incrementava la ja existent de tipus hidroelèctric tant a Flix (des del finals dels quaranta) com a Riba-roja d’Ebre (des dels seixanta). La construcció de les centrals d’Ascó havia ocultat, durant uns anys, la crisi que, des de la dècada anterior, sofria a Flix  la química local, Erkimia, la nostra “fàbrica”, de fet l’única.

   Durant tot el segle XX el riu Ebre havia estat el gran actiu econòmic d’una vida flixenca i d’altres pobles que, bàsicament, havia girat entorn dels ingressos que provenien de la química i de la producció d’energia, mentre que l’agricultura i el comerç eren (amb comptades excepcions) complements o hobbies de cap de setmana, sense un assentament ferm. De fet, encara no el tenen actualment. Altres actius com el patrimoni natural o històric, hi eren però, aleshores,  ni es consideraven.BN-fab-i-plaques

   I ara, on estem? El riu hi segueix essent, però amenaçat i molt malmès. Repasseu, si us plau, els projectes de transvasaments (descarats o encoberts) fets per governs de significació política diversa que hem hagut d’aguantar (i temo que aguantarem). I quin sentit tenen tants plans de regadiu per al secà? L’estat del riu, per cabal i qualitat de l’aigua,  és lamentable i la química local, mal que ens pesi,  també hi ha contribuït. Allí s’estan milers i milers de tones de residus, tot esperant que algú s’atreveixi a treure-les. Quan escric aquestes línies s’acaba de fer públic que les obres de neteja de l’embassament es retarden (una altra vegada, i en van?) fins a les acaballes de setembre. El cabal de l’Ebre està supeditat a la producció d’energia i així hi ha trams del riu que es poden travessar caminant. Mentrestant, silurs,  musclos zebrats, algues  i mosques negres se n’han fet els amos.BN-fab-parc-solar

   Malgrat parlar, durant vint-i-cinc anys, de diversificació econòmica, la situació no ha variat gaire: la mateixa química i encara més energia. Una química que, gràcies a la venda de patrimoni i ajudes governamentals, va arribar a centenària i que ho celebrà tot  incomplint uns compromisos salarials adquirits amb uns treballadors que havia prejubilat anys abans. Això sí, tot legal, amb l’aquiescència de governs i sindicats. I l’energia…? Igual…? No. Més! Dins Erkimia hi ha una tèrmica de fuel. Les nuclears ja són majors d’edat i per celebrar-ho s’aturen cada dos per tres, escampen partícules a dojo i projecten cementiris nuclears. Això sí,  sense perill, eh! Escàndol. Negligència. Cinisme. I sobre tot, silenci a l’oasi. I per compensar tanta energia bruta i diversificar una mica, ja tenim en funcionament el parc fotovoltaic més gran de Catalunya, a més de dos projectes (de moment) de parcs eòlics. I el patrimoni natural i històric? Una mica sí hem avançat (Sebes, Arxiu, Molí d’Oriol, poblats ibers, refugi antiaeri…), més per tossuderies particulars que per conviccions generals.

   Per fer aquest escrit no he volgut rellegir allò que vaig escriure fa vint-i-cinc anys sobre tebeos, música o cinema. Encara m’interessen, i molt, però he preferit fer una reflexió sobre si hem caminat en la direcció adient. El tema dóna per a fer cançons o guions de còmics i films catastrofistes  Els darrers esdeveniments d’Ascó m’inclinen a pensar que potser ja hem arribat al límit i que seguir en la mateixa direcció seria com jugar a la ruleta russa. Ves que no sigui l’hora de bellugar altres actius de la nostra riquesa. Valorem l’emplaçament entre Aragó i València! Siguem exigents amb les indústries i respectuosos amb allò que encara ens queda del medi ambient! Respectem el paisatge! Racionalitzem l’urbanisme! Salvaguardem els que ens queda de patrimoni històric i donem difusió al cultural! Pensem més en la qualitat de vida que en el nivell de vida;  més en viure que en treballar. I, si pot ser,  fem-ho abans no passin uns altres vint-i-cinc anys.BN-no-nokes

Pàg. 36: O’JANO-JAN

Pàgs. 37 a 39: OSCAR-Simon Palmorano (Aviat sortirà la corresponent secció-recull)

Pàg. 40: CHUTI-Animals&Animals.animals-251

Pàg. 41:tit-joan

   Quin flixanco o flixanca no se sent orgullós del seu “xeic”? Doncs és una paraula d’origen àrab, i mira per on, vaig anar a parar a Egipte a cremar les vacances.I si us sembla bé, n’escriuré quatre ratlles.

 

   Us vull dir que el contrast cultural va ser fort en un principi; el primer que em va sorprendre va ser que em trobava en un lloc on jo era el que anava disfressat, no em sabia avenir de com funcionava correctament el trànsit d’una metròpolis de 18 milions d’habitants, cadascú seguia el seu criteri: els semàfors eren llumetes de Nadal en ple estiu, els conductors s’auto-remolcaven en cas d’avaria estirant amb una corda i havien implantat un codi gesticular (que no té res a envejar al Morse) a partir del qual sabien quina era la ruta dels taxis “públics”, unes furgonetes on s’hi encabien quaranta i el conductor.

   Als egipcis no els hi sembla pas que estiguem en crisi, l’euro és el “rei del mambo”, xiquets pel carrer que no coneixien Play Station més enllà de la TV demanant: ”amigo un euro” o un conductor d’una calessa portada per un cavall esquelètic que d’amagatotis pretenia un extra amb l’excusa de que el cavall tenia gana.

   Un barri cairota molt singular és “La ciutat dels morts”, un dels cementiris de la ciutat on conviuen famílies amb panteons, tombes i cerimònies religioses a diari. Un espai on la vida i la mort no tenen secrets.

   Els amics egipcis podrien participar en una mani contra el transvasament perquè tindrien molta raó si coregessin el famós “Lo riu és vida”, el Nil és una font de recursos inestimable, per allà on passa crea vida, com un oasi enorme.

   L’art del regateig marca el ritme del basar de Khan El-Khalili on entre olles, souvenirs, joies i altres andròmines s’hi troba una botiga que passaria desapercebuda entre d’altres si no fos perquè porta el nom de Jordi, qui ho havia de dir!

 

   Què hi ha més vell que un espectador de Cine de Barrio i més visitat que una pàgina d’internet de pits i cuixes? La resposta és…les piràmides!

Ben plantades, amb unes dimensions geomètriques quasi exactes que conjuntament amb la seva senzillesa les fan perfectes.

   Ja que hi era havia de matar el cuquet i entrar a una piràmide, aconsellaven que la gent reunís unes condicions de salut bones i vaig dir-me: som-hi! I en un tres i no res estava a l’interior d’un passadís estret sense ser conscient del que m’esperava…

   Camina que caminaràs mig encorbat i suant com un pollastre, desitjant arribar on fos que acabés el túnel. Però el que m’esperava era una sala on un sant Pau amb bigoti ens ventava i parava la mà segons anàvem arribant, vaig pegar una ullada al sarcòfag del faraó buit i vaig prendre una bona bocanada d’aire abans d’agafar el camí de tornada.

De sortida tot va ser més fàcil, el camí ja me’l sabia però, això sí, un cop al carrer estava més blanc que un paper i suposo que amb una tensió de menys cinc. Va resultar ser l’experiència més paranormal del viatge, digna d’un  especial de Cuarto Milenio!

 

   En resum, si vols fer un viatge diferent que no consisteixi en platja i sangria (que no té res de dolent eh?) doncs una bona opció és Egipte, ara bé, no t’oblidis del barret de palla perquè sinó et fondràs com un frigopie a les piscines!

Salut!

Joan

Pàgs. 42 i 43: THOTH-Led Zeppelin (veure Categories/recull Heavy)

Pàg. 44:3-i-2-fan25_Página_46

Pàg. 45: ROSA- Ai les pelis…! (veure Categories/recull cinematogràfic)

Pàgs. 46 i 47:tit-carranza

                Flix es el centre del món. Hi han diferents arguments  que avalen la hipòtesi. Agafem un punt de referència de la geografia local: La punteta, que ens servirà de talaia per les nostres observacions tel·lúriques.

                 Sota la creu del terme contemplo el vol d’una papallona. L’insecte va en direcció al meandre i m’esgarrifo: això pot provocar un cicló, una catàstrofe a l’altre cantó del món! Respiro tranquil: la papallona gira en redó i vola cap a la banda de la presa, el pont, la fàbrica que grinyola nit i dia  com un grill boig, potser el lepidòpter se sent atret   per l’estesa de plaques solars, les veu  com una  immensa plantació de gira-sols negres y rectangulars  que van seguint el curs del sol.

                 Segons les últimes teories aquest vòrtex, centre de la Terra, amb propietats esotèriques, estaria situat a algun lloc del meandre. Ningú no sap el que podria passar si una papallona cau dins del melic del planeta.

               Hi ha elements biològics que avalen l’argument, com per exemple la  proliferació de tortugues a la reserva natural de Sebes. La tortuga, com tothom sap, és el símbol per excel·lència de la terra, de la força tel·lúrica. Quan plouen moltes granotetes vol dir que la pluja serà abundant, de la mateixa manera si les tortugues crien molt a Sebes, això també  vol dir algo…

                Un apunt històric  ens podria servir com a referència: la pedra de Flix utilitzada entre altres per a la construcció de la catedral de Tortosa,  (hi ha documentació de l’època medieval que en dona fe) té certes propietats magnètiques, poc estudiades. Però la prova irrefutable la tenim davant dels ulls: El curs del riu Ebre, el meandre, la giragonsa que fa el riu es també un testimoni  de que  a algun lloc dels Xofars es podria trobar el punt neuràlgic del planeta Terra. Un punt d’atracció magnètica tant potent que fins i tot  ha desviat el curs del riu, es a dir el fa girar al seu entorn. Aquesta teoria està  relacionada amb l’astronomia, amb els forats negres, que són punts de l’espai amb una força d’atracció tant desaforada que fins i tot xuclen la llum del seu entorn.dibu-carranza

               El centre del món, que deu tenir el diàmetre d’un cigró, encara que segons els pocs experts en la matèria, amb condicions atmosfèriques  favorables, arribaria a les dimensions de la mandonguilla, de moment no té cap utilitat, ningú no sap encara que es podria fer amb ell. Una teoria d’un prestigiós científic de la Gran Bretanya que viu  camuflat a la nombrosa comunitat d’estrangers anglesos dels masos de Flix,  i que estudia en secret el fenomen,  diu que aquest vòrtex neuràlgic està connectat als pols terrestres, al del Nord i al del Sud.. La seua agosarada teoria afirma que si es pogués trobar el lloc exacte, que es com el chakra del cos planetari, des de Flix es podria controlar el desgel polar, es a dir la temperatura global planetària. 

              En els darrers anys les grans potències mundials han descobert que sota uns quants kilòmetres de placa de gel hi ha grans reserves de petroli i altres minerals. Fins i tot circula una teoria de la conspiració que afirma que el desgel dels pols, no es degut al forat de la capa d’ozó, deguda a la contaminació atmosfèrica,  tal com ens volen fer creure, sinó que està provocat directament per una colla de  satèl·lits americans que amb un joc d’espills desvien la llum solar damunt del gel amb la intenció de fondre’l amb poc temps i així poder explotar comercialment  aquest immens mar de petroli que hi ha sota el Pol. Naturalment Rússia, la Xina i els països de l’entorn voldran una part del pastís de l’or negre i la resta de preuats minerals que sortiran de davall del gel…

         Al món vivim enganyats, però si els flixancos poguéssim descobrir la situació exacta del cigró, del melic del món, és molt possible que, com a mínim, gaudiríem d’un espectacle únic: contemplaríem  a traves d’aquesta espècie d’ull, la propera guerra del pol Nord. Un conflicte bèl·lic que ja no pot tardar gaire temps en esclatar perquè els preus de la benzina s’han disparat i la riquesa d’aquesta zona encara verge es immensa.  Al món hi ha antecedents recents de catàstrofes similars com per exemple les guerres de la família Bush Pare  i Bush Fill a l’Irac, una guerra que es va organitzar simplement per l’atracció fatal  que la família Bush sent pel petroli. Si el poeta persa Omar Kayam aixequés el cap, canviaria els immortals versos que parlen del bon vi i parlaria del petroli.

      No quedaran esquimals, ni pingüins, però pensem que desapareixeran per a sempre les brutals matances de foques que tacaven la blancor de la neu amb sang i produïen un efecte televisiu commovedor, molt més impactant que les fuites radioactives. Com a contrapartida desapareixerien les protestes de les models que surten de pèl a pèl denunciant  les matances d’animals per aprofitar  la pell.

                 Si es descobrís la mandonguilla, el cigró o la llentilla del centre del món les possibilitats serien molt grans. L’Ajuntament  podria treure’n  profit com atractiu turístic. Es podria ficar una taquilla i fer pagar entrada per a mirar  dins d’aquest ull, que vindria a ser com l’Alhep, del famós conte de Borges. Però també s’obriria un mercat de futur al Centre d’Empreses on es podria estudiar la possibilitat d’introduir un tubet per arribar al mar de petroli i aleshores, xuclant d’una punta, per decantació,  a Flix podríem tindre el primer pou de petroli de la historia.

               D’aquí ja només hi hauria un pas per començar a pensar en un fabulós parc temàtic de la energia, perquè al nostre poble tenim totes les fonts energètiques elèctriques del món: Solar, eòlica (amb la creació del nou parc), nuclear, hidràulica, y també  tèrmica a la fabrica de Flix .

                Crec que seria molt convenient que les instàncies municipals, anunciessin a través de la Veu i de Ràdio Flix un concurs de recerca del melic terrestre, amb premi inclòs. A més a més d’una copa,  es podria convidar al guanyador a fer tots els pregons de festa major fins que l’home aguanti.

           Des de la meua privilegiada talaia de La punteta puc imaginar l’allau de buscadors, amb barret de palla i amb caça-papallones a la mà, rondant pels Xofars de Flix, buscant la mandonguilla del centre del món.

Pàgs. 48 i 49: LUDUS LUPUStit-miqel-molts

Toumani Diabate, The Mandé Variations (World Circuit/Nuevos Medios 2008).

Músic malinés, de tradició griot i mandinga; virtuós de la kora, un tipus d’arpa africana de 21 cordes i que consta d’una carabassa com a caixa de ressonància; de prestigi universal, amb nombroses col·laboracions a les seves esquenes amb músics tan dispars com  reputats (Ali Farka Toure, Ballake Sissoko, Tah Mahal, Björk o Ketama, etc…), i recentment nombrat ambaixador honorífic de les Nacions Unides per la seva lluita contra la sida.

Amén d’aquest curriculum, Toumani Diabate acaba de publicar The Mandé Variations, un àlbum que el reporta a les seves arrels artístiques, al qual s’entrega amb els únics acompanyaments de la kora -de la qual extrau  melodies,  baixos i  solos- i de la seva veu. Diabate ha dedicat tres cançons a la memòria de tres músics amics ja desapareguts: Ali Farka Toure, Kaounding Cissoko i Ismael Drame.

El resultat és una obra enlluernadora que conjuga una admirable lírica amb una formidable sensibilitat -quins arpegis més bonics-; brillant en la sonoritat, categòric en l’execució i hipnòtic a l’escolta.

 

Aidan John Moffat, I Can Hear Your Heart (Chemichal Undreground, 2008).

L’ex-cantant dels escocesos  The Arab Strap estrena nova etapa en solitari amb el  nom de pila i abandona l’alies de Lucky Perry.

Publicat en format de disc-llibret, I Can Heart Your Heart (Puc sentir el teu cor) és un cant a l’erotisme i a d’altres plaers mundans, amb clares referències autobiogràfiques.

Moffat, fidel al seu estil rude,  exerceix un spoken word -recital literari, que es pot acompanyar de música- a través d’un collage de 24 peces de curta durada, excepte un extens relat de 10 minuts sense acompanyament musical.

La música, que es desplega d’una manera eclèctica -a cada peça, un estil diferent-, no deixa de ser un mer recipient sonor accidental per a adornar la narrativa d’en Moffat, quan no, aquesta, es redueix a un simple soroll ambiental.

Una obra que, presumiblement, agradarà als seguidors de The Arab Strap i que deixarà indiferent a molts d’altres, que no dubtaran en qualificar-la d’allò del més vulgar i obscè -simple pornografia.

 

Spiritualized, Songs in A&E (V2/Nuevos Medios, 2008).

Les sigles A&E fan referència a la unitat d’Accidents i Emergències dels hospitals britànics, on darrerament Jason Pierce -alma mater d’Spiritualized– ha estat ingressat per motius de salut.

Recuperat de la malaltia, Songs in A&E és el celebrat retorn d’un Pierce que continua a la recerca de la seva vivència mística i on l’experiència hospitalària actua de catalitzador. Amb un desenvolupament a mode conceptual, Pierce relata el seu periple entre la vida i la mort en unes composicions plenes d’agonia i redempció.

Songs in A&E aporta noves dosis d’espiritualitat negra i classicisme blanc a la música d’Spiritualized. Hi ha rock, blues i gòspel i pinzellades de música clàssica; mentre s’aparta de les capes de soroll –que no del soroll ambiental de fons- que són signe d’identitat d’un pretèrit Pierce, que segueix amb la seva veu grisosa com a llast.

Tot i que cançons  com  Sweet Talk, Soul on Fire o Baby, I’m Just a Fool valen per tot un disc, Songs in A&E no assoleix la majestuositat d’un Ladies & Gentlemen: We’re Floating in Space, la seva obra mestra. Llàstima per a un disc que també es podria titular “Cançons en la i mi major”.

 

Roger Mas, Les Cançons Tel·lúriques (K Indústria Cultural, 2008).

Músic per tradició familiar i poeta per vocació personal, i amb una carrera com a cantautor que creix i madura amb cada disc nou, el cantautor solsoní arriba a la seva sisena producció discogràfica amb un  recull, principalment, de material divers que havia escrit per a diferents encàrrecs i espectacles.

El disc, que ell mateix s’encarrega de produir, s’estructura en un quatre parts diferenciades i en una de sola, sota l’únic concepte d’una música tan “espiritual” com “sensual”. D’aquesta manera, Mas crea un gresol de músiques que agermanen diferents tradicions i èpoques,  que corona amb la seua veu greu i profunda.

Coneguem les diferents parts: Mundus Poetae Ultra Terram Situs, aplega versos de l’obra pòstuma Al cel del fecund i gloriós Mossèn Cinto Verdaguer, que Mas va musicar amb motiu de l’any Verdaguer (2002), i que adapta a un llenguatge que s’aparta de la retòrica eclesiàstica; De Profundis Catalonie, recupera diferents misses i balls de la Catalunya interior, és la part més solemne i festiva, alhora, del disc; Locus Amoenus, la més oriental; i, finalment, Orbis Meus Trans Terram Mean, la més personal.

A cada una d’aquestes parts hi destaca una cançó com a bastió -les més llargues-: La LlunaVerdaguer a ritme de jazz-, Goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona -una apropiació en la que reivindica “la seua simbologia com a icona de la fertilitat, de la vida i la felicitat”-, Sota l’Om -un mantra a ritme hindú-americà- i Tema d’Isàrnia -una preciosa balada, que parla del seu propi concepte de Déu.

Tota una proesa, tan ossada com excepcional,  que de tanta revolada, el propi Mas diu que es sent incapaç de superar.

 

Nick Cave & The Bad Seeds, Dig, Lazarous, Dig!!! (Mute/EMI, 2008).

El cantant de la cara tallada es reincorpora al capdavant la seva banda habitual, els adorats Bad Seeds, després que l’any passat encetés banda nova, Grinderman, acompanyat per una petita colla de músics veterans als que l’edat no sembla que els afecti gaire, i a qual fúria, Cave sembla que ha tret nous ànims, com es pot apreciar al llarg d’aquest  Dig, Lazarous, Dig!!!

Aquí, Cave aporta noves dosis d’enginy a la seva faceta de “crooner sinistre”, que sense abandonar  les bones melodies i els mig temps que caracteritzaven els seus darrers discos, s’endinsa, en aquest, per terrenys més arriscats i sona amb més vigor, acompanyat per uns Bad Seeds  que són el millor contrapunt als deliris artístics d’un Cave, que després de més de 25 anys de carrera encara aguanta el tipus amb obres tan aclaparadores com Dig, Lazarous, Dig!!!.

 

Lucas 15, Lucas 15 (Lloria Discos, 2008).

El guitarrista Xel Pereda i el cantautor Nacho Vegas, companys de fatigues, portaven un temps entregats a un projecte de recuperació del cançoner asturià, que ells  han portat al terreny del rock, acompanyats per Chus Naves (teclats), Luis Rodríguez (baix) i Manu Molina (bateria).

L’han batejat amb el nom de Lucas 15 perquè segons expliquen els autors és en aquest i següents passatges bíblics on s’anuncia la paràbola del fill pròdig que torna a la casa del pare, metàfora amb que Pereda i Vegas volen simbolitzar el propi retorn a les seves arrels culturals.

Un treball minuciós que recull diferents romances, nadales o cants de cec amb  que el poble asturià gravava els esdeveniments excepcionals, i que són cantats tant en bable com en castellà, tot i que de vegades en costi de seguir el fil de la narració –Vegas és millor compositor més que no pas cantant.

Per només citar algunes cançons: Los Foyeos de Mayo, amb lletra d’autor –Igor Medo “Felpeyu”-, l’elèctrica El Sacaúntos de Allariz és un relat escabrós que solo nombrarlo espanta” o Con Tomillo y Romero, una preciosa cançó de bressol cantada per Xel Pereda.

Un projecte arriscat amb totes les dificultats que comporta, del qual Pereda i Vegas surten, no tan sols indemnes, sinó enfortits i que mereix els llorers del Cesar.

 

Shearwater, Rook (Matador, 2008).

Jonathan Meiburg, de veu polida i commovedora, i d’una habilitat innata per composar cançons emotives, és un diamant.

Apartat definitivament de la seva banda primigènia, Okkervil River, per a dedicar-se en cos i ànima al seu projecte més personal, Shearwater, aquest músic i ornitòleg per vocació i ofici, ens acaba de lliurar la perfecta continuació a l’aclamat predecessor Palosanto (Matador, 2006).

En el pla musical, Rook deambula entre melodies cadencioses, algunes fetes a veu i piano, i un maremàgnum elèctric i orquestral, al que la veu aguda -i per moments, en falset- d’en Meiburg confereix una aurèola d’unió; elements tan oposats i que Shearwater accentua amb diferent recursos musicals, com alguns sobtats canvis de dinàmica, però que Shearwater han sabut aglutinar i equilibrar, sense perdre el sentit de l’estètica ni del dramatisme, i aconseguir un disc ple d’encant i misteri.

 

Fleet Foxes, Fleet Foxes i Sun Giant EP (Sub Pop, 2008 i 2007).

Fills de pares que van viure a l’Amèrica dels 60 i que han crescut escoltant la música dels seus progenitors, com  fills dels temps musicals que vivim. Reflex d’això és la passió pel rock, el folk i les harmonies vocals de la Costa Oest, i que Fleet Foxes adapten amb desbordant naturalitat, encara que un pugui ensumar amb gran facilitat cadascuna de les seues influències. I encara així, Fleet Foxes no fan res més que recorre la senda que altres grups contemporanis han traçat primer, com els My Morning Jacket o Band of Horses.

Com a tret més distintiu, destaquen les veus, brillants i cristal·lines, incorporades sempre en un primer pla sonor, portin la part solista com els cors. El rock àcid dona forma a les cançons més intenses mentre que el folk -amb la incorporació d’instruments acústics i tradicionals- modela les cançons més intimistes.

Un doble debut més que recomanable i una de les sorpreses més agradables en el que portem d’any. Bones Vibracions.

 

The Felice Brothers, The Felice Brothers (Team Love, 2008).

Quan un escolta als prolífics The Felice Brothers, té la impressió d’estar sentint la feliç continuació d’aquells magistrals Blonde on Blonde o The Basement Tapes de Bob Dylan. En primer lloc per la similitud en els  timbres de veu, després pels referents literaris i finalment en la música, que evoca el peculiar estil de The Band, que no són altres que els principals músics que acompanyaven aleshores a Dylan. I res de tot això els trau mèrit.

Una música que traspua a l’Amèrica més pantanosa -sons de Nova Orleans, country i folk-,  amb que aquest  simpàtic quartet de Nova York i amb tres germans de sang i un d’adoptiu, forneixen unes cançons divertides i que sonen a festa. I que consti,  aquest és el seu tercer disc, que publiquen a menys d’un any del seu debut.

 

Charades, En ningún Lugar (BCore, 2008).

Encara que el seu espai comú és la ciutat -Madrid-, Charades obtenen el seu espai vital en els paisatges naturals, on extreuen gran part de la seva inspiració.

I a tan inspirat i captivador retorn, on Charades reneix com una nova primavera, s’ha d’agrair l’esmerç amb que Isa, Maria, Lorena, Guillermo i l’elenc d’amics que han contribuït en la realització d’aquest segon treball, han cuidat cada detall del disc i que els aferma cap a una evolució cada cop més personal.

10 cançons lacòniques, fresques i oxigenades -11 en el format vinil-, que tant veuen del rock dels 60’s com de l’indie de la generació 86, i que Charades modelen amb precioses melodies, subtils passatges de soroll i unes lletres que amb poques paraules representen un mon imaginari fet a base de mites i fantasies. Senzillament encantadors.

 

The Black Angels, Directions to See a Ghost (Light in the Attic/Discmedi, 2008).

D’un fons musical més tenebrós i fosc han emigrat cap a un altre un pèl més lluminós, però sense abandonar el so pesat i dens que caracteritzava el seu debut Passover. Si aquest s’impregnava d’un estil més “american gotic”, en aquest segon han evolucionat cap a un estil més psicodèlic que a l’ús guitarres envestides per pedals de feed-back i reverbs, i una secció rítmica tant potent com matxucona, incorpora, ara, òrgans endiablats (Never/ever), la cítara hindú (You on the Run, Deer-ree-shee) que hi aporta un aire d’exotisme i exquisidesa o ritmes tribals (Vikings), però és en els 16 minuts d’èpica interestelar d’Snake in the Grass on aquest quintet d’Austin (Texas) demostren millor les seues habilitats creatives -amb l’ús de cintes al revés.

 

Atlas Sound, Let The Blind Lead Those Who Can See But Cannot Feel (Kranky/4AD, 2008).

Bradford James Cox és un tipus realment encantador, amb un aire pàl·lid i polifacètic pel que fa a la seva dedicació a la música ja que fora del seu temps amb la seva banda original, Deerhunter, es dedica a experimentar amb altres tipus de sonoritats que no tenen, pel moment, espai en aquesta.

Atlas Sound, nom del seu nou projecte, apunta a un so més lisèrgic però igual de críptic que el de la banda mare on, sense renunciar a les guitarres i els pedals de feedback i d’altres formes de distorsió, predomina la parafernàlia electrònica. El resultat és un disc més delicat per a la oïda però amb el mateix nivell de desafiament artístic que amb Deerhunter.

 

Fuck Buttons, Street Horrrsing (ATP/R, 2008).

Andrew Hung i Benjamin John Power van unir criteris musicals a l’escola d’art de Brixton, per a posteriori quedar atrapats entre timbales, micròfons i diferents tipus  d’andròmines electròniques, amb que Fuck Buttons embasten melodies mel·líflues, ritmes tribals, capes de soroll i veus distorsionades, sota  diferents dinàmiques, per esculpir en un cànon “in cressendo” i repetitiu com un mantra electrònic.

Per a aquest suggerent debut, Andrew i Benjamin han comptat amb la inestimable col·laboració de John Cummings (Mogwai) a la producció i Bob Weston (Shellac) a la masterització. Un debut desbordant que alguns rebran com un viatge iniciàtic, mentre que  d’altres, potser, el viuran com un mal trip. Qüestió de gustos.

 

Portishead, Third (Go! Disc / Island / Universal, 2008).

Portaven 11 anys sense publicar nou disc, i si es jutja pel calibre d’aquesta nova entrega no sembla que el temps  hagi afectat en l’ànim creatiu de Beth Gibbons, Geoff Barrow i Adrian Utley perquè Third no sols resulta tan suggerent com els seus dos predecessors (Dummy i Portishead, 1994 i 1997) sinó encara més demolidor -per la intensitat que assoleix. 

Ha estat díficil, però Third  exulta un so renovat però sense perdre l’essència i s’obre cap a noves influències i estils musicals, que amén d’alguna pinzellada acústica (Deep Water o l’inici de The Rip) explora diferents estils de música electrònica i progressiva, com la percutiva Machine Gun o la psicodèlica Small. Cançons que venen marcades per la veu fantasmagòrica d’una Gibbons, que  li dona un punt de tensió -i de distensió- a un sèrie de pensaments angoixants i que ella converteix en verb.

 

Hercules & Love Affair, Hercules & Love Affair (DFA/EMI, 2008).

Dels ambients noctàmbuls de Nova York, ens arriba aquesta proposta carregada de “disco músic”, eròtica gai i mitologia grega. Andrew Buttler, experimentat discjokei, és el mestre d’escena d’un projecte que involucra a un extens combo  a on destaquen per mèrits propis: Kim Ann Foxmann, Nomi i Antony -si, el d’Antony & The Johnsons, però amb un lleuger canvi de registre en la veu.  

Un debut fet amb orgull i ganxo que anima la pista de ball entre house elegant, metòdiques línies de baix i un esquisit catàleg de veus. Aquí està la irresistible Blind -cantada per Antony amb distingida eloqüència-, candidata a cançó de l’any i a ser la més ballada a totes les pistes de ball. Sinó un disc antològic, si un disc que reivindica l’antologia de la música disco.

Pàg. 50: SANTAMARIA/SOLIMANtit-pag-plaaaavida-animalAliciadiferencias-grisodontòlogosislamistasSoliman-música-dfin

Pàg. 51: LA PÀGINA BLANCA

Pàg. 52:contactes

Pàgs. 53 a 56: 3i2FANSIN, CRÒNICA 83-85 (si fa o no fa, és el mateix text de Pàgines/Història del 3i2Fansin)

Pàg.57:tit-glos

11 Pilars fonamentals. És el “Consell de redacció” que surt a l’Eh di torial nº9: Rosa (Llop), Pep Granyena (Solyman), Jaume (Masip), Piti, Josep Ardébol (Thoth), Josep Mª Gonzàlez (Chuti), Montse, Eugenia (q.e.p.d.), Xavier Renedo i Joan Enric Castellví. Pep Bagés (Olaags) no hi és perquè estava a la mili.

 12 “Fundadors” i “Veterans”. Participen al menys en dos números dels primers i tots són del poble: Eduardo Lanuza, Sisco Mauri, Francisco Visa (2459), Oscar Bosch, la  Triple C (Santi Mulet), Oscar Ranís, Josep Sànchez, Oxford, Puffy (Aurora Estefania), Pep Caballé (The End),J. Llop (no sabem qui és, ens enviava poesies) i l’inefable Boza (desconegut).

 10 Autors “joves” (a partir del nº 7 o 8, també un mínim de dos col·laboracions). RolanMc Enrius, Joan Ramon Ferrús (O’Jan), Dolors Alegre, Colorato City (Ramon Sabaté Guasch) i Donzella de negre (Xavi Pujol). Dos de Barcelona: l’Antoni i el Marc i dos de Móra la Nova: Salvador i Ramon.

 20 Col·laboradors puntuals: De Flix: Joan Sangrà, Miquel Llop, Joaquim Sabaté, Miquel Jordà, Josep Mª Gasia, , Fabio Castellví, Sisco Bagés, Benet Blanch Pau Galonce. De BCN: Gemma Freixas i Carles Ruiz. Pep Navarro (“El jove que vol creure…”) i també Piedad, Fernando, Chapi, Anton, Carme, Guillermo, Imma i Juan, que no sabem ben bé qui són.

Val a dir que molts seudònims no sabíem ni qui eren fins que vam trobar una llista de l’època amb les claus. També hi havia noms dels que no van publicar pero van pencar d’alguna manera: Joan Sabaté, Carlos Castellví, los germans Gràcia, Simon Santamaria, Fina Masip, Paco de Miravet i Montse de Móra. Segurament vau ser més, pero no hi éreu a la llista i la memòria és fràgil.

Perdoneu si ens deixem algú.3-i-2-Fan50-tifguai

 VISCA LA LLIURE CIRCULACIÓ D’IDEES I DE PERSONES!

contraportada: CHUTI

fan25-contra2

LA REVISTA SENCERA

Per aconseguir un exemplar, posa’t en contacte amb http://miseriaicia.blogspot.com

 

 Per veure  la revista en PDF, clica sobre els números vermells i espera (són 60 pàgines; tarda una mica)…

3-i-2-fan25

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: