LO ÚLTIM: 3i2FAN25

I arribem ja a la darrera aparició de Simón Palmorano, el relat d’Óscar Bosch: SPLATX! publicat al 3i2 FAN25 (agost de 2008):

Sortia del bar de Manel absolutament capficat en trobar els traus i els botons d’un anorac d’aquells llampants, fins i tot estridents. Una de les provatures amb aquell desconegut model de botó -anomenat per alguns cremallera- el va fer encertar el solc i l’estrebada amunt, per inesperada, va acabar en un fort impacte a la barbeta que li va fer tirar el cap enrera a la vegada que amb un moviment reflexe la mà se’n va anar al barret, evitant que fes cap al terra. Tant la quiosquera del davant, com la dona que li comprava el diari li van tornar la salutació amb un altre cop de cap sense concedir-li més temps de l’estrictament necessari. Certament, no semblaven pas frisoses per fer amistat amb un vell amb barret de gàngster i anorac d’esquiador. Mentre la clienta pagava apressada per marxar, la quiosquera, sense cap possibilitat de fugir, va respirar alleujada quan Simon enfilà carrer avall amb pas decidit i aliè al desassossec que havia provocat amb la seva presència. 

Roig de cara, amb la cremallera pessigant-li just davall de la nou i obligant-lo a anar amb el coll estirat, unflat a més amb aquell anorac de plomes, Simon es va fer patxoca a ell mateix i encara va treure pit durant uns metres, fins que la lluna d’un aparador li va reflexar un posat que el va fer pensar en els maleïts coloms del veí de l’àtic, que s’estarrufaven cada cop que hi pujava per intentar esbrinar si portaven algun missatge a les potes. Mala peça el veí, alguna en portava de cap amb tants coloms, aviat descobriria per a qui treballava.  

N’hi havia un de colom que era enorme, en feia quatre dels altres, estava segur que l’utilitzava per a la paqueteria, havia sentit al veí que li deia Xeic. En el coloms pensava quan van sonar tres tocs com a de campana que van posar en alerta els sentits de Simon, 50 anys de detectiu no s’obliden així com així, com a molt es poden rovellar una mica, és per això que a Simon li agradava mantenir-se actiu i fer treballar un cap privilegiat per la seva capacitat deductiva, fou aquest talent innat qui el va dur a eliminar ràpidament com a causa dels tocs qualsevol campanar d’esglèsia o catedral propera, i el va fer centrar-se en la butxaca de l’anorac que a més es movia. Quan començaven els primers acords de la cançó “Aquella ves que me cogí un pellisco en un huevo con la cremallera” ja tenia el mòbil a la mà. – Em truquen!, com m’han trobat? – va pensar. Es va posar les ulleres de mirar detingudament – Jóse – va llegir, i va procedir a obrir la tapa practicable per veure una pantalla amb un munt de colors i dibuixets, los Mojinos van deixar de cantar a l’acte. Es va allunyar el mòbil una mica per enfocar millor la mirada.

– Splatx!!! – es va sentir -. El so, contundent, va omplir el carrer, però només Simon en va conéixer l’origen.gairebé d’immediat i es va apressar a evitar que ningú se n’adonés. Una pasterada de dimensions considerables havia anat a petar a sobre el mòbil que Simon tenia obert a les mans. 

– Però què….?   Com…?

Una llambregada per sobre de les ulleres de mirar de prop va identificar el culpable. Un colom que més aviat semblava una gallina s’allunyava volant per sobre les teulades.

– Xeic!! 

Simon va tornar a mirar l’obra de Xeic, ara amb més calma, uns quants esquitxos blanquinosos havien anat a la màniga de l’anorac, prop de la cremallera n’hi havia un de més fosc, i encara un altre com un gra de raïm que el veia per tot arreu. Es va treure les ulleres i va deixar de veure el gra de raïm.

– Merda de colom!, me les pagarà, ha estat un atac premeditat! – Dit això va mirar al seu voltant per si algú havia estat al cas de l’agressió que l’havia humiliat; no tenia la intenció de donar cap satisfacció més a aquell colom llardós i el seu obscur propietari. El cas és que un jove vestit informal, com es diu ara, amb un palestí al coll i barba de quatre dies venia directe cap a ell des del banc on havia estat assegut. Simon, una mica atabalat, va tancar de cop la tapa del mòbil i era a punt d’amagar-lo a la butxaca quan la tebior que havia notat escorrent-se-li pels dits li va caure a la sabata. Ell també hi va caure i es va aturar a temps. Va notar com la cara li cremava, de la vergonya a la ràbia en menys d’una passa del jove que venia, va alçar el braç amb el mòbil i el va llençar contra la paperera amb tota la força, hi va entrar com un cometa: molt de pressa i deixant rastre.

– A la merda el mòbil de merda!! – Cridà Simon.

El jove es va aturar a dues passes sorprès, la seva mà dreta va ensenyar un mòbil no excessivament nou, podia ben bé ser de feia dos mesos com a mínim.

– Jo… home.. li volia preguntar si vostè tampoc tenia cobertura, … necessitava fer una trucada…. – Es va quedar pensatiu i mirant-se el mòbil.

– … si és que teniu raó mestre, ens tenen collats per tot arreu… no sabem viure sense donar-los diners pel que no ens fa falta… – anava pujant el to de veu i algun vianant ja se’l mirava mentre seguia argumentant a crits contra el consumisme i la llibertat d’elecció com a ciutadans. Quan va arribar a l’esclat final i va llençar el mòbil a la paperera…

– A la merda el mòbil de merda!! – … ja hi havia una bona colla, alguns van riure i aplaudir. Els aplaudiments es van generalitzar quan el jove es va abraçar a un Simon estupefacte amb entusiasme, traspuava empenta i determinació, se’l veia decidit i molt satisfet. Simon va correspondre a l’abraçada i va poder comprovar de ben a prop la qualitat del mocador, li va passar diverses vegades la mà per sobre i fins i tot amb els copets a l’esquena en separar-se semblava encomanat de l’entusiasme del jove. En acabar es va mirar la mà i també va quedar satisfet. 

– A la merda el mòbil de merda!! –  Un altre espetec contra la paperera, crits i més aplaudiments. Poc després una petita manisfestació anava carrer avall amb el crit de guerra encunyat per Simon. Tres entusiastes van col·laborar a arrencar la paperera i la portaven al davant per anar-hi llençant els mòbils. Simon encara dubtava de si anar-los al darrera una estona quan va veure arribar corrents un parell de fotògrafs i una càmera de televisió, allò el va fer decidir a tornar enrera i dirigir-se altre cop al bar de Manel. No volia veure perillar l’anonimat que ha de mantenir tot bon detectiu privat sortint en una foto inoportuna, així que es va fer escàpol com un fantasma, com un fantasma que ha treballat 50 anys de detectiu, tot s’ha de dir, ningú se’n va adonar.

En entrar al bar va veure Manel que des de darrera la barra mirava de calmar un individu que havia passat de la quarentena, se’l veia una mica pijo i a la mà duia agafada una gavardina que l’acompanyava amunt i avall en les seves gesticulacions. Simon, va pensar que no li esqueia gens aquella peça d’abric, probablement hauria pagat un dineral en una botiga xic de la part alta. Només veure’l el pijo se li va encarar:

– Home, ja torna el cabró,.. aquí tens la teva fastigosa gavardina i torna’m l’anorac ara mateix, … ja cal que m’expliquis com ho has confòs, perquè al Manel no l’acabo d’entendre,…  i  espero no trobar trucades teves al mòbil que duia a la butxaca.

– És el senyor del barret! – va dir la veu d’una joveneta darrera seu – ell és el fundador del moviment, … el líder!. – Simon es va girar, al costat de la joveneta hi havia els fotògrafs, fora al carrer els tres entusiastes feien ballar la paperera com un gegant de festa major.

– Xeeeeic!!!! 

                                                                                                                                                        Ja n’han passat 25?  Oscar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: