THOTH

Del nº1 al nº10 i de forma ininterrompuda, THOTH (Josep Ardévol) va alimentar una secció de música Heavy: biografia, discografia i crítica de diferents grups.

Al 3i2FAN25 hi va reincidir: Led Zeppelin, segurament lo “namberguan” del seu rànking particular (dibuix de SOLIMAN):

PIONERS DEL HARD-ROCK

Bé, l’edició d’aquest últim fansín commemoratiu, em dóna l’oportunitat de comentar un dels meus grups favorits.

Led Zeppelin, la sagrada família del Hard-rock, o potser hauríem de dir Hard-folk?

En efecte ells són, molt abans que Deep Purple (uns altres dels grans), la pedra angular del Hard. Cofundadors amb el guitarrista Jeff Beck d’un gènere que està al caure, no tan sols van assentar les pertinents bases, sinó que van desplegar, simultàniament, un del més atractius estils de totes les èpoques.

A través de la seva afiliació a la música de la Costa Oest, inspirats en els Love d’Arthur Lee i la seva especial forma d’emprar les guitarres acústiques (en un pla d’igualtat amb les elèctriques), Led Zep, abans inclús que Crosby, Still, Nash & Young, desenvolupen una suggestiva formula que consisteix en la absoluta integració dels esquemes i melodies folk dins del seu rotund context hard, i el mateix es pot aplicar en el blues. D’aquesta manera, van inaugurar un dels més gloriosos epígrafs en la història del rock, y que tindrà com a més flamant manifest l’històric “IV”, amb la descomunal cançó “Starway to  Heaven”.

Abans d’incorporar-se a The Yardbirds, juny de 1966, Jimmy Page patia una malaltia crònica, i per això es limitava a exercir com a acreditat músic d’estudi, destacant entre les seues més famoses sessions –moltes de les quals no estan ni acreditades: el primer àlbum de The Who, diversos senzills de Them -la banda seminal de Van Morrison-, coses per als Pretty Things o el “Beck Bolero” de, com no, Jeff Beck, entre moltes més.

Després de dos anys de continues gires amb The Yardbirs, on inicialment Page va entrar com a baixista, el grup es dissol al juliol de 1968, deixant uns contractes incomplerts que  obliguen a Page a reunir una nova banda.

El seu primer recurs va ser John Paul Jones, un reputat sessionari (Jeff Beck, The Rolling Stones, etc.) que ja comptava amb algun senzill propi. Els unia una certa amistat i afinitat d’idees, que es va manifestar durant l’enregistrament del clàssic “Hurdy Gurdy Man” de Donovan. Jones que era un admirable multiinstrumentista  exerciria principalment com a baixista.

Terry Reid (aleshores, epígon poppi del primer Beck, i també en la nòmina de Mickie Most) era el candidat a vocalista, però Reid va refusar l’oferta per seguir la seva pròpia carrera en solitari i va recomanar en el seu lloc a Robert Plant.

Plant, que a les hores, disposava ja de diversos senzills com a solista i acompanyat de la seua habitual Band of Joy -grup en l’ona dels Love, i de la qual la Polydor va reeditar un àlbum el 1977), va reunir-se amb Page, i van congeniar a la primera, així que va passar a formar part del grup, emportant-se al bateria del seu grup John Bonham, alies “Bonzo”.

Als dos mesos, aquests The New Yardbirds, van tornar de girar per Escandinàvia, i a l’octubre donen un parell de concerts a la vella Anglaterra, fins que per suggeriment de Keith Moon (bateria dels The Who), decideixen invertir en una nova història quan aquest és els fa una acudit i els diu: “aquesta banda caurà com un zepelín de plom”, és a dir, Led Zeppelin.

El grup es comença a treballar el circuit habitual anglès de sales de concerts, com el mític  Marquee, amb el típic repertori de versions progressives fins que el “cinquè membre” de la banda, Peter Grand i manager de la banda, va aconseguir el interès de l’Atlantic i editar el seu primer àlbum (enregistrat en 30 hores) pocs mesos després, març de 1969.

Molt a pesar que el plàstic era una autèntica bomba, a la Gran Bretanya, pocs van semblar interessar-se, no així als USA, país on The Yardbirs ja havien gaudit d’una gran reputació, van arribar  a ser disc d’or.

El seu primer àlbum estava farcit d’aclaparadora hard-rock, però també de suggeriments exquisits: taules hindús, folk, blues turmentós, acústiques… que revelen la inspiració hippie (Love, Kaleidoscope, etc.) de la banda.

En principi, aquell no tan sols eren tones de potència, sinó quelcom absolutament nou. Amb un particular concepte rítmic, entretallat però demolidor, les guitarres infinitament líriques, o desfermades en remolins salvatges i orgàsmics -Led Zep sempre van tenir una gran carrega eròtica-, amb la hiperaguda ganivetada de Plant que es clava en els teus sentits, amb uns crits, onomatopeies sexuals i, sobretot, amb la seua eloqüent i sensitiva forma de modular la seua veu.

És clar que Beck ja ho havia fet abans. De fet, el primer Led Zeppelin no és sinó que una avantatjada traducció de “Truth” (agost de 1968) de Beck. No tan sols per la seva similitud temàtica de contingut -que inclús repeteixen títol amb “You Shook Me”-, sinó per la recent estrenada tècnica de “l’àlbum conceptual”, sinó per l’innegable afinitat de tots dos guitarristes, que de fet van arribar a coincidir al si de The Yardbirds, i, més encara, per la idèntica veu rasposa i l’atac amb que Plant al·ludeix a Rod Stewart -que canta a “Truth”.

No importa, Beck era un increïble músic, però els Led Zep tenien la màgia i la mística. Ells anaven a ser la il·lustració d’esperit més radiant d’una època. Per la seva imatge i per la seva música, tot era una extensió de la general “inquietud creativa” que impregnava aquells anys: mitologia, èpica, influx oriental, radicalisme social i un esplendor juvenil encarnat en el desafiant posat, aquella imperiositat vikinga de l’efeb Plant. Eren, sens dubte, la més carismàtica sublimació del somni hippie.

La seva popularitat no va fer sinó que créixer encara més, a tots els països, recolzats per excel·lents discos que assoliran la categoria immediata de discos de platí; i per constants i prolífiques gires al llarg de tot el planeta, fins que a partir de 1974, s’inicia la ineluctable decadència, curiosament, coincidint amb la creació la seva pròpia companyia discogràfica: Swan Song.

Des de llavors la seva producció es fa cada cop més distanciada i insatisfactoria, arribant a publicar àlbums pràcticament inútils com “Presence” i aprofitant vells enregistraments per a realitzar, al 1976, un film i la consegüent banda sonora amb actuacions del grup datades al 1973, amb “The Song Remains The Same”.

Mentrestant, Page continua el seu “interès” per la bruixeria. És propietari de la casa en que va viure el gran mestre de la bruixeria Alistar Crowley (a la campinya escocesa), així com d’una de les més assortides llibreries sobre aquesta temàtica (a l’urbe de Londres), i fins i tot va arribar a composar la música per a un parell de pel·lícules del genere: “Scorpio Rising” de K. Anger i “Death Wish II” de Michael Winner (1982).

Per aquella època, Plant va patir un accident d’automòbil junt amb la seva dona durant unes vacances a Grècia (1975) que va provocar la suspensió de l’activitat de la banda, pràcticament fins el 1977, però just en els inicis d’una nova gira Plant perd al seu fill, de la qual cosa -i segons els rumors- Plant va culpar a les activitats satàniques de Page.

A pesar que el retorn al 1979 amb “In Through The Out Door” va suposar una certa recuperació anímica, que no musical, la defunció de Bonham el 25 de setembre de 1980, per una monumental borratxera de vodka, va acabar oficialment amb l’existència de la banda, que es va fer pública el posterior 4 de desembre. A excepció d’alguna esporàdica reaparició en actes benèfics i commemoratius, i alguna que d’altra col·laboració entre Page i Plant, la banda no s’ha tornat a reunir fins els nostres dies, amb la inclusió del fill de Bonham, Jason Bonham, a la bateria.

Ara a esperar noves gires i possibles nous discos.

       Led Zeppelin: 

• Robert  Plant: Veu.
• Jimmy Page: Guitarres elèctriques i acústiques.
• John Paul Jones: Baix i teclats.
• John “Bonzo” Bonham: Bateria i percusions. 

        Discografia: 

• “Led Zeppelin” (Atlantic, 3-69).
• “Led Zeppelin II” (Atlantic, 10-69).
• “Led Zeppelin III” (Atlantic, 10-70).
• “Led Zeppelin IV” (Atlantic, 11-71).
• “Houses Of The Holy” (Atlantic, 4-73).
• “Physical Graffiti” (antic doble, Swan Song, 02-75).
• “Presence” (Swan Song, 3-76).
• “The Song Remains The Same” (antic doble, Swan Song, 11-76, remasteritzat el 2007).
• “Live” (només a Italia, Jocker).
• “In Through The Out Door” (Swan Song, 08-79).
• “Coda” (Swan Song, 11-82). 

                        THOTH (Maig-2008)