JOSEP SÀNCHEZ
Historiador especialitzat en la Guerra Civil, JOSEP SÀNCHEZ és un dels pesos pesants de la narrativa del 3i2 FANSIN:
3i2 FAN25
Foto: Foto:Quim Vendrell Moreno
A A meitat dels anys 20 del segle passat es va produir un fet luctuós a Flix, per culpa de la moral imperant a l’època, quan les relacions sexuals prematrimonials eren un estigma, especialment, per a les dones:
Magdalena “la Seca” festejava amb Mingo Masip “Serafina”, els dos eren més aviat de família humil, especialment ella, que al néixer en una casa amb pocs recursos econòmics va ser afillada pels seus padrins. Un matrimoni sense fills que vivia de la venda de peix de riu, sobretot anguiles.
La “Seca”devia tenir uns 20 anys i el seu xicot una mica més. Ella va quedar prenyada, i, tot i que era molt prima, a mida que l’embaràs anà avançant se la veia més grossa, cosa que va escampar el rumor de que estava en estat. Els pares adoptius ho van negar taxativament, perquè això era una taca que difícilment podia rentar-se. Per tant, amb la vena als ulls, tractaren de desmentir el fet aïradament, cosa que en lloc d’aplacar la xafarderia la disparà i sembla que ella, enmig d’aquesta tensió, no s’atreví a dir-los la veritat. Però, com s’anava inflant, els vells pescadors referiren que patia un mal dolent, que no se sabia el que era i, per això la “Seca”estava trista, desganada, atordida i com alelada, sense adonar-se’n del que succeïa al seu voltant.
Quan les coses no pogueren amagar-se més Mingo “Serafina” va ser despatxat de casa dels que havien de ser els seus sogres. L’excusa que aquells van donar per trencar el festeig era que li havien sortit unes taques a la cara. Un èczema de la pell produït, amb tota probabilitat, per la tensió nerviosa que patia.
Davant de l’imminent part les pressions sobre Domingo Masip van augmentar, però aquest quan algú li deia quelcom responia entristit i melangiós:
-‘ Com que m’han despatxat, si volen algo ja me vindran a buscar!’
Ni els pares adoptius de la “Seca” van afluixar ni Mingo tampoc. I pel poble, un cert dia de primavera, es va saber que ella havia tingut el crio i , es deia, que l’havia posat en un sac ple de pedres que llençà al riu. I després es va saber que ella havia marxat per la bora del corrent fins arribar a Riba-roja, prop d’aquest poble veí hauria dit, a algú que l’havia interpel·lat, que volia tirar-se al riu i acabar amb el seu sofriment.
Aquell dia quan les nenes sortiren de costura i els nens d’estudi es van ajuntar tots al carrer València i van començar a cantar un ‘chant’ especial.
Normalment els ‘chants’ eren coples que solien cantar els fadrins davant la casa de les xiques que volien festejar. Si la relació era consentida o tenia alguna hipòtesi de tirar endavant les lletres eren amables, però en cas contrari eren desvergonyides, picants i poca solta. Amb les irreverències es pretenia humiliar a les noies pretencioses o als pares antipàtics que prohibien relacions no desitjades. Per això, molts cops aquestes rondes acabaven molt malament i a molts pobles es prohibiren per evitar enfrontaments.
Els fadrins rondaven de nit i anaven en quadrilla, depenent del to de la cançó es posaven davall de la llum del carrer o a una zona poc il·luminada per a no ser reconeguts. Alguns cops els pretendents o els que volien fer la guitza llogaven a algú que verseges o cantés bé i depenent dels objectius perseguits pagaven l’ acompanyament amb guitarres i guitarrons. En aquestes ocasions es solien rondar a varies xiques al mateix temps i es podia dir, o no, davall del balcó de l’afectada qui era el que pagava. Els veïns del carrer on es feien els cants solien contemplar agradosament l’espectacle, màxim quan abans hi havia poques distraccions fora de la rutina diària a les petites poblacions.
D’aquesta pràctica tant estesa antigament venent les expressions de: ‘rondar la novia’; ‘ser un rondaller’ o ‘a aquella xica de ca sotano la ronda menguano’.
Però en aquella ocasió els que iniciaren el terrabastall eren nens i nenes, que a penes passaven dels 12 o 13 anys. I la cançó que entonaren, amb música de jota, fou feta per un d’aquells poetes d’ocasió, que abundaven tant per l’Ebre i que tenien el do de trobar la màxima mordacitat per a cada ocasió, que eren els que fabricaven els rumors més destructius, tenint la capacitat per desestabilitzar a l’autoritat i alhora eren imprescindibles per a que fer els discursos de Carnestoltes.
La lletra que cantaren a la porta de ca la ‘Seca’ deia:
La ‘Sequeta’ està malalta,
No li convé medecina,
La malaltia que té,
la sap Mingo ‘Serafina’
De Riba-roja han telefonat
Que la ‘Seca’ ha aparegut,
I que cridon al fusté
Que desfaigo lo taüt.
La ‘Seca’ després de passejar-se varies hores per la bora del riu li faltà el coratge per a suïcidar-se, la guàrdia civil i la gent que sortí a buscar-la trobaren, abans que a ella una carta que deia:
“mis padrinos inocentes…”
Ella fou detinguda per infanticidi, passant varis anys a la presó. En sortir es dedicà a la prostitució a un ‘meublé’ de Barcelona. Això es va saber perquè un dia un flixanco, que treballava al metro i que havia marxat del poble feia anys, hi va anar i es posà a parlar amb ella de forma intranscendent fins que li digué que era de Flix, llavors ella es posà a plorar amargament i el despatxà.
Tampoc els altres protagonistes d’aquesta història tingueren més sort. Mingo ‘Serafina’ quedà solter i sempre, des de llavors, fou un desgraciat i un solitari. Als pares adoptius de Magdalena, que actuaren com ho feren per por a la maledicència pública mai més pogueren fer vida normal, els caigué l’estigma que havien pretès evitar, i com eren vells i pobres no tingueren possibilitat d’abandonar Flix, on la gent els hi feu despreci i els deixà de comprar peix.
Josep Sánchez Cervelló
Flix 23 de juny 2008
3i2 FANSIN nº11
A partir d’aquí reproduïm les pàgines originals del fansín (clicant a sobre es poden ampliar)
3 i 2 fansín 
Deixa un comentari