La Fàbrica de Colors

MARGARIDA PAPERTALE és el pseudònim que amaga al senyor JAUME PORTA i al senyor ENRIC CASTELLVI. El primer dóna la idea i dibuixa els Colors. El segon escriu el conte i dibuixa les Coses. Un bon tàndem…

Ara és molt fàcil distingir les coses. Els arbres són verds, el cel és blau, aquell vestit vermell i les taronges… taronja. Però no sempre ha sigut així, no…

 

Hi va haver un temps en què els colors i les coses anaven cadascú pel seu compte. A vegades els arbres eren verds, sí, però també eren lila o de molts colors alhora. El verd de l’arbre podia sortir-se fins a la casa del costat i el vermell de la teulada anar a parar al bell mig d’una muntanya. Els plats, els gots, els coberts, el menjar i les estovalles podien quedar tots del mateix color… imagina’t quin embolic!

 

Això era perquè els colors vivien en un bosc: «el Bosc dels Colors», li deien les coses. Des d’allí tots s’anaven escampant arreu del món, esquitxant per aquí i per allà. I n’estaven molt orgullosos de la seva obra. Tot sovint se sentien frases com ara: «Has vist quin marró més fort», «Mira quin fúcsia», “Això sí que és un senyor blau”… i, tots, vinga presumir de les seves pintures.

 

Però les coses, així, no s’aclarien:

– On és la nevera? – deia l’enciam.

– Però tu abans no eres roig? – preguntava la sorra al mar.

– M’han pres els pollets! – feia la gallina tota espantada al no veure els seus fillets, que aquell dia havien quedat sense pintar i eren transparents. 

 

Total, que totes les coses del món van anar a queixar-se al Bosc dels Colors, i els colors, decidits a que la seva feina fos apreciada per tothom, les van escoltar amb molta atenció i van decidir ajuntar-se per tal de trobar una solució. El què els colors no sabien, i tu pots comprovar, és que si barreges tots els colors et surt una gran foscor, gairebé negre!

 

– Oh! que fosc, tot és negre! – va dir algun dels colors, però no sabem quin.

– Que bé, tots iguals, així no hi haurà queixes! – va dir algun altre.

I tots els colors van quedar d’acord. Es barrejarien cada dia ben barrejats i ho pintarien tot de negre!

 

Però les coses es van tornar a queixar:

– És que, així, no ens hi veiem gens! – van cridar totes les coses alhora (i el món va tremolar una mica de tan soroll que feien).

Els colors, entestats a trobar una resposta que agradés a tothom, van començar a donar-hi voltes i més voltes. I vinga donar-hi voltes… i, ve’t aquí una altra cosa que pots comprovar: quan tots els colors, l’un darrera l’altre, donen voltes molt de pressa, es veu tot esblanqueït.

 

“Oh, quina lluuum!” “Ara sí que s’hi veu claaar!” deien els colors sense parar de voltar

 

Com pots veure, els colors eren uns artistes molt creguts i sempre estaven satisfets amb el que feien, però les coses no ho veien tan clar: “Ara el que passa és que no ens veu ningú!”…  “Hi ha massa llum!”… “M’enlluerno!” anaven dient.

Els colors ja no sabien què fer i van proposar a les coses que es reunissin amb ells en una gran assemblea de totes les coses i tots els colors on cadascú hi diria la seva i, a veure què en sortia!

 

La veritat és que es van sentir moltes ximpleries i bajanades fins que, de sobte, el senyor Roig, sense solta ni volta, va fer un esternut tan gran, tan gran, que tots els altres colors es van ben remullar. I com van quedar?… Barreja primer el vermell amb el groc i després amb el blau i te’n faràs una idea… ara que, si vols un lila ben lila, hauràs de fer servir el vermell-magenta.

 

La taronja, en veure com va quedar el pobre Groc, va exclamar entre rialles:

-Ai, mira, quina patxoca! Si aquest és el color que a mi més m’agrada! Ha, ha!

– Doncs a mi m’agrada molt com ha quedat el se-nyor Blau. A partir d’ara em pintareu sempre així! – va dir la presumida de la violeta.

– A mi, ja m’estava bé com abans: Ben negre! Vull ser sempre ben negre! – va dir el carbó.

 

En sentir això, el cel, tot potent, va deixar anar un tro i va esbatanar:

– Si aquests trien, jo em demano tots els blaus i ja em faré jo les barreges que em convinguin.

– Jo m’agafo un groc ben groc i lluent… Ah! I una mica de vermell per quan me’n vagi a dormir! – va deixar anar el Sol donant-se-les de geni.

– Si tothom tria, jo vull ésser tota vermella amb uns piquets verdosets – es va afegir la maduixa, tota cofoia ella.

– I jo, blanca pura! – van dir la neu i la nata, ambdues alhora.

– Jo com la taronja! – va xisclar la pastanaga

La muntanya també va dir la seva, va escollir el blau del cel i el groc del Sol per fer-se un vestit tot verd. Això també pots comprovar-ho tu: Barreja blau i groc i a veure si té raó la muntanya!

 

De seguit es va muntar un gran guirigall. Totes les coses anaven triant colors per posar-se. Algunes, com les fulles d’alguns arbres, fins i tot volien colors diferents per a cada estació de l’any. Sort que algú, com l’aire  i els vidres, van passar de tot i no van voler cap color. Però, de totes formes, la cridòria era eixordadora.

 

Finalment, el senyor Roig, que se sentia culpable de tot l’enrenou,  va alçar la veu fins a tal punt que es va posar encara més vermell:

– PROU! La solució és prou clara! El que heu de fer les coses és una llista del color que vol cada una i nosaltres ja ens organitzarem.

… I així, d’aquesta manera, va acabar neixent la Fàbrica de Colors!

…O sigui que, ja saps… si algun dia vols canviar el color de la motxil.la o trobes que el cel no és prou clar, truca a la Fàbrica de Colors. Ells ho solucionaran tot amb dos cops de brotxa…