PARIVALIGUPTRA. Tercera Crònica.

PARIVALIGUPTRA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  

 Conten  les cròniques del Parivaliguptra que va haver-hi una vegada, en un món proper a l’estrella Negrez, una civilització els ciutadans de la qual eren extremadament semblants als del planeta Terra, però  que posseïen un grau tan avançat de tècnica i ciència que el concepte de treball en rés se semblava al dels terrestres. Podria dir-se que l’únic esforç era el d’idear les mil i una maneres de divertir-se, d’omplir l’etern moment d’oci. No es podria dir, però, que fos un món feliç. Els savis havien descuidat, alguns diuen que a posta, el desenvolupament de les ciències que estudien l’ànima i els seus trastorns. Era un món d’ansietat i paranoies, de maniàtics i col·leccionistes. Per bé que no tots eren infeliços: Les classes privilegiades havien après a gaudir amb els deliris de l’ànima, aquelles depressions seguides de plaer, i aquell plaer al que seguien les prostracions més absolutes.

 Conten les pàgines del lotus-que-tot-ho-veu que en una de les ciutats més esplèndides i populoses hi vivia un gaudià, doncs així s’anomenen els seus habitants, fill d’un famós músic, ja mort, que havia pertangut al Partit Reial de l’ Harmonia 0. El seu nom era Thao-sha.  

De molt petit, Thao-sha havia après la saviesa del maneig musical. No hi havia instrument que desconegués als catorze anys, fet que sorprendria a qualsevol,  més si es té en compte la gran quantitat d’instruments que en una societat d’oci com la de Gaudy existien. Als vint anys ja havia donat recitals per tots els racons del planeta. Thao-sha era un ídol per als melòmans. Els mitjans de comunicació s’esforçaven per ressaltar la bellesa de les seves composicions sense que tal lloances arribessin mai a assolir el punt just. Sempre quedaven curtes. Thao-sha no es vanagloriava per això, la fama era un accessori més bé inútil. Tota la seva vida era la música. Així és que, quan va acumular gran quantitat de bens, fruit dels seus concerts, optà per retirar-se de la vida pública. Molts foren els que l’increparen, molts els que arribaren a odiar-lo. (Diuen que els que més l’estimaren). En definitiva, pocs foren els que no ho sentiren.

 Thao-sha no va fer declaracions, però els crítics aventuraren que, tal vegada, volia la seva música  per sí mateix. “És un egoista i un desagraït”, cridaven els melòmans. Però lo que Thao-sha desitjava era quedar-se amb ell mateix. Sol amb les seves idees. Allunyat de la gent i dels plaers trobaria, sense dubte, la perfecció en el so, allò que en alguna ocasió l’havia portat a olorar els ecos, a sentir els ecos, a sentir a llengua el gust d’un arpegi o a veure els colors més sensuals d’una nota lleugera. Allò que en alguna ocasió l’havia transportat a la matriu del Paradís.

 Thao-sha es comprà un palau, lluny de la ciutat, i manà construir una gran habitació insonoritzada amb l’últim material de l’industria. Feu, tanmateix, que li construïssin el millor aparell reproductor i els millors aparells d’audició. Allí va passar dies sencers experimentant amb els seus instruments, mesclant veus i metalls, fonent vibracions i ritmes. Dies sencers sense menjar ni dormir. Nits en desvetllament, xopes de suor i bava. L’únic contacte que es permetia era durant uns breus minuts en els quals donava les ordres pertinents a la seva donzella, Sao-li, la única gaudiana que habitava el Palau de Somni.

 Una nit de tantes, Thao-sha acomiadà Sao-li. Li pagà com a ningú de la seva condició mai no pagarà ningú, i li deixà com a única i darrera ordre la comanda de fer venir a un cirurgià. Thao-sha volia més. Havia arribat a un punt d’arrogància tal que volgué desafiar els mateixos deus. Va comprendre, en el seu fur intern, que rés no era tant important com les seves composicions. Comprengué que el sentit de la vista era poderós i imperant. No se li aguditzaria l’orella si prescindia de la llum? El cirurgià fou ben pagat i jurà guardar secret. Els ulls foren incinerats i Thao-sha, per fi va poder abraçar-se al ideal del seu Destí.

 Conten les cròniques que fou a finals de la primavera gaudiana, a l’època de les Festes Florides, quan Sao-li, presa d’un pressentiment, va tornar al palau i va entrar al Saló Prohibit de Thao-sha. Allà estava ell, estès un damunt les fredes lloses de terra, sense pel al cos, tot pell i ossos, i amb el somriure del que feliç ha passat al món dels morts. Conten també les cròniques, (i els viatgers del temps saben que no enganyen), que només es trobà un registre a l’aparell de gravació. Només un i definitiu registre que res no contenia. Era el més absolut i excitant silenci. El silenci del espai estel·lar. Ningú no gosar mai a negar que Thao-sha havia trobat la melodia perfecta i eterna.

 Gaudy esborrà per sempre de la seva història  el nom de Thao-sha. Fou enveja? Fou incomprensió? Fou ressentiment?… Pocs desconeixen aquestes paraules quan l’ Harmonia fa presència. Llavors es trenca.

 Fou, potser, el seu darrer homenatge?…

 

OM MANE PADMI, HUM!

 

Per veure la darrera crònica clica aquí sota, a “entrades més antigues”