PARIVALIGUPTRA. Segona Crònica.

  

  

 El Parivaliguptra recull ,de vegades, testimonis de viatgers incansables procedents d’estranyes  i llunyanes terres. Aquests testimonis, com és el cas de la crònica 3985585, són coneguts com a atípics. Però això no fa d’ell un objecte poc fiable, al contrari! Tot el que es xifra està comprovat i porta el segell de la més absoluta de les veritats. El que seguirà a aquest paràgraf és el testimoni de l’Honorable Asati-Ghost, i així com us ho presentem apareix a la crònica del Parivaliguptra, el lotus-que-tot-ho-veu.

 

 Vaig voler veure la realitat. S’havia de veure, doncs, no vivim en un món d’extrema fantasia? Necessitem d’aquesta realitat per a afirmar-nos, per a saber quin és el nostre lloc. Mai us preguntàreu, per ventura, quin és el lloc que ha d’ocupar l’ésser humà?.

 Pot dir-se que la nostra vida transcorre entre quatre parets. A una d’elles hi ha una finestra que, de vegades, obre un esplèndid buit de llum, rica en blau, fresc i fugaç, intangible però present; ó en ombra. D’aquesta manera, havia d’aturar-se i observar aquell buit, s’havia de fer, i així fixar tant l’atenció en ell que deixés de ser llum i ombra. Ja no era un paisatge. Només això que trist que seria. Ja no era fluir de vent i aromes. Vaig preferir deixar de respirar, ja que la vida així m’omplia de present, aquesta tènue inspiració del Jo permanent. I sí, vaig veure el que sovint se’ns nega.

 Vaig tocar la seva transparència i vaig deixar filtrar un cavallet blanc més petit que un puny. L’únic record d’un somni infantil i pur, que no era sinó l’esperit dels equins aparegut a un nen.

 A la seva gropa, vaig viatjar pels espais etèrics del infinit. Vaig deixar entrar a la Tomba la Malenconia i em vaig perdre en una incògnita vall sense límits de flors grogues i violeta. Vaig vagar pels túnels del desig, engalanats amb estalagmites temoroses de l’home. Un carroll de raïm sec penjava de l’ombra. Un Crist Mort pentinava la seva barba davant d’un profund espill de formigó. I vaig veure un llibre massís de fusta: la saviesa eterna del natural, un extintor d’inundacions soltant  flamarades, un cervell enamorat i un cor arquitecte, un Marco “Porro” sota la censura xinesa i les tres filles de Zappapotepelt; una truita d’escaiola mig devorada pels llops i la mare de les meravelles, la gran salamandra sacrificada a la pira d’Agni; un barret de copa, una boina de “basto”, un casc d’espasa i una mitra d’or: els quatre pals de la baralla social en un sol cap. També un hàlit negre, abrigallat en blau i rosa, repetint l’oració: “prefereixo les imatges que es perden…” I una jove difusa pel seu alè, que no vaig encertar a diferenciar de la rosa calenta; un parell d’unitats i tots els zeros; tots els peus del món i un sol parell de sandàlies… Arribat a aquest punt, bo és dir que  vaig girar la cara i darrera quedaren els meus peus, doncs, com sap el que tot ho ha vist, en ells es troba la darrera voluntat.

 I del cavallet, què dir? Crec que m’abandonà. Tal vegada ho torni a intentar en una altra ocasió, quan pugui deixar la cadira de rodes i em tornin a créixer un altre parell de peus. Res no hi ha perdut encara.

 

 Ens ha estat completament impossible trobar el darrer document, encara que ens consta que existeix, i que està entre les infinites pàgines del Parivaliguptra (el lotus-que-tot-ho-veu). Sabem que l’Honorable Assati-Ghost tornà als seus viatges… Tant de bo que mai no torni.

 

 OM MANE PADMI, HUM!

 

 

[