PARIVALIGUPTRA. Primera Crònica.

Les Cròniques del Parivaliguptra, un d’aquells llibres místics i legendaris que, com el Necronomicón, estan només a l’abast d’uns pocs iniciats, ens arriben de la mà de XAVIER RENEDO.

Fins al dia d’avui les Cròniques publicades són quatre:

 

PARIVALIGUPTRA 

Conten les cròniques del Parivaliguptra que havia a Bodhisat, ciutat del Pintrap Oest famosa per gaudir d’un elevat grau de civilització, espiritualitat i saviesa, un rei vell i excèntric que volent oblidar-se de la crueltat que en el passat havia manifestat amb els seus súbdits, volgué purificar el seu esperit i quedar a bé amb la gleva. D’aquesta manera manà construir un gran pavelló amb rics ornaments de pedreria per a divertiment de quants ho volguessin. Allí hi actuarien els millors músics i ballarines, les dones més belles portades d’ Orient delectarien als visitants, els nèctars més embriagadors regarien els cors i els més acreditats comediants els traslladarien a móns de somni plens d’herois i formoses princeses.

 

Tot semblava irradiar bellesa a Bodhisat quan s’inaugurà el local. Les gents hi acudien com abelles a les flors, fins al punt que s’hagueren d’ampliar per dues vegades les dimensions del “Gran Paradís”, com començaren a anomenar-lo els llogarrencs.

El vell rei, veient que per fi havia assolit la glòria, manà destruir quant el comprometia: això és la història, la saviesa dels llibres, el folklore… la bona ciència que va posar al servei de la millora del local.

Aviat se n’adonà que els súbdits no protestaven pels impostos i les penoses obligacions que el rei s’ocupà d’augmentar. Era, en definitiva, el punt ideal de l’estat i la societat, la perfecció.

Però aquí no acaba la crònica, ja que amb el pas del temps s’obrà un gran canvi a Bodhisat, tant és així que ja no era la ciutat de la civilització, l’espiritualitat i la saviesa; tant és així que la gent deixà de tractar-se entre sí i oblidà la imaginació, doncs tot això se’ls hi va donar; tant és així que els sentiments desaparegueren i les dones tractaren d’imitar les ballarines i els homes els bells herois… Tant és així que, malgrat el local, s’escamparen el descontent i les malalties de l’esperit, anomenades demència o bogeria, per tota aquella zona del Pintrap. Però el més estrany és que la gent desconeixia la causa del seu mal ja que s’havia acostumat a la nova vida i s’havia oblidat del passat, per obra del vell rei.

Les cròniques no conten res més només diuen que les ciutats veïnes, més pobres però més felices, temien els de Bodhisat qui després d’algun temps començaren a inventar armes mortíferes i divinitzaren l’autodestrucció, i que per a trobar-se ells mateixos iniciaren un període d’invasió i terror que, per sort, finalitzà amb una misteriosa infertilitat que acabà amb la raça allà pels vols del tercer mil·lenni de l’ Era de Khund.

Vaga des de llavors una vella llegenda al Pintrap que diu que la perfecció no és humana i que l’odi i la incomunicació quedaren enterrades amb el vell rei sota les roques d’un desert a l’aguait de que segles més tard arribés a  rescatar-les d’ Occident el que anomenaren Samsara: l’ Antihomo.

Els vidents del Parivaliguptra es callen ara… Arribà Samsara?

 

OM MANE PADMI, HUM!