PARIVALIGUPTRA. Quarta i última Crònica.

Algú em va preguntar, en certa ocasió, sobre la realitat de les cròniques. En to clarament sarcàstic va emfatitzar sobre la supèrflua fantasia del seu contingut i va esperar la meva resposta.

Jo li vaig dir que no és així, si més no, no del tot.

Vull explicar-vos la història de Salmar Shanthi, un il·luminat, un alliberat, un purificat… se’n pot dir de moltes maneres.

El mestre Salmar, al que vaig conèixer en unes xerrades científiques, és qui m’explica els relats, molt sovint envoltats de punts críptics, maquillats amb uns quants tocs poètics i amb una funció sembla que didàctica. I els treu del més profund de l’Univers.

“L’Univers és un tot al que es pot accedir des de qualsevol lloc i en qualsevol moment”, solia dir-me.

Els alliberats saben veure la totalitat des del començament fins al final d’un cicle universal. Cicles gairebé infinits que es retroalimenten a partir del buit, que és qui crea l’espai i el temps. Tots ells governats per Akasha. I és que Akasha ho compren tot. L’infinit ve d’ell i a ell torna. Així la informació és instantània en l’espai-temps. La velocitat és un concepte només vàlid en el món limitat del que té massa .

Salmar Shanthi és un gran científic indi destinat a ocupar un lloc important en l’equip del nou accelerador de partícules del CERN. Ell era una peça clau en l’obtenció de proves que evidenciarien la fins ara fugissera “partícula de Higgs”, aquella que uniria les quatre forces elementals i posaria de manifest l’energia que falta en les teories quàntiques de l’Univers.

El que em va contar us ho exposo a continuació d’una forma crec que bastant aproximada.          

 

Un matí de fa set mesos em vaig despertar aviat i de bon humor. El projecte s’anava perfilant i la impaciència se’m menjava.

Vaig fer una mica d’esport, com de costum, i em vaig dutxar. En sortir de la sala de bany vaig notar un mareig. Crec que em vaig desmaiar. A partir de llavors només recordo “sensacions mentals”, no sé com dir-li si no.

Vaig viatjar pel temps i per l’espai en un instant i, en menys del que dura una aclucada d’ull, vaig descobrir móns i ànimes, dimensions que em descorporaven el pensament i sentiments escampats per entre les partícules més primigènies.

En despertar estava a la sala d’un hospital suís. Deien que havia sofert una aturada cardíaca i havia estat unes hores en coma.

Tot allò, fora d’espantar-me, em va animar a buscar-ne la causa. El meu esperit científic recelava. El meu cor, per contra, no acceptava que fossin al·lucinacions.

Quan em van donar l’alta mèdica vaig decidir anar a la meva terra i unir-me a un gurú, del que no et diré el nom, per a que m’instruís  en les tècniques tàntriques d’autocontrol.

Mesos més tard començava a entendre les interioritats de la consciència. D’aquesta manera he anat sovintejant en experiències que alguns definirien com a paranormals.

He trobat vivències d’éssers de tot l’Univers que m’han ensenyat més del que podria aprendre en aquest món tan simple per molt que visqués.

Sí, he aprés a fer-ho. He aprés a entrar en un coma “semi-vigil”. Sé que em jugo la vida cada cop que m’hi poso, però això no és res comparat al benefici espiritual que aconsegueixo.

Si tu vols, et contaré algunes de les històries escampades pels anals akàsics.

 

En elles, com haureu constatat i com ja he dit abans, hi ha molta part críptica, així com certa part poètica, penso que induïda per l’estat d’ànim de Salmar en tornar d’aquests viatges extraordinaris.

Fa temps que no sé res d’ell. Vaig perdre els contactes i aquí estic, com molts de nosaltres, lligat a la rutina d’un món que, potser, és més irreal que el seu.

“No sóc l’únic” –em deia- “Hi ha nets d’esperit que hi arriben d’altres maneres. Civilitzacions senceres en la nostra història passada i pobles que nosaltres anomenem primitius i tercermundistes ens podrien donar lliçons oblidades…”

 

OM MANE PADMI, HUM!

 

 

[