Arxivar per febrer, 2009

PARIVALIGUPTRA. Primera Crònica.

Posted in recull: PARIVALIGUPTRA on febrer 19, 2009 by enricsantamaria
Les Cròniques del Parivaliguptra, un d’aquells llibres místics i legendaris que, com el Necronomicón, estan només a l’abast d’uns pocs iniciats, ens arriben de la mà de XAVIER RENEDO.
Fins al dia d’avui les Cròniques publicades són quatre:

 

PARIVALIGUPTRA 

pari-1-dibu

Conten les cròniques del Parivaliguptra que havia a Bodhisat, ciutat del Pintrap Oest famosa per gaudir d’un elevat grau de civilització, espiritualitat i saviesa, un rei vell i excèntric que volent oblidar-se de la crueltat que en el passat havia manifestat amb els seus súbdits, volgué purificar el seu esperit i quedar a bé amb la gleva. D’aquesta manera manà construir un gran pavelló amb rics ornaments de pedreria per a divertiment de quants ho volguessin. Allí hi actuarien els millors músics i ballarines, les dones més belles portades d’ Orient delectarien als visitants, els nèctars més embriagadors regarien els cors i els més acreditats comediants els traslladarien a móns de somni plens d’herois i formoses princeses.

 

Tot semblava irradiar bellesa a Bodhisat quan s’inaugurà el local. Les gents hi acudien com abelles a les flors, fins al punt que s’hagueren d’ampliar per dues vegades les dimensions del “Gran Paradís”, com començaren a anomenar-lo els llogarrencs.

El vell rei, veient que per fi havia assolit la glòria, manà destruir quant el comprometia: això és la història, la saviesa dels llibres, el folklore… la bona ciència que va posar al servei de la millora del local.

Aviat se n’adonà que els súbdits no protestaven pels impostos i les penoses obligacions que el rei s’ocupà d’augmentar. Era, en definitiva, el punt ideal de l’estat i la societat, la perfecció.

Però aquí no acaba la crònica, ja que amb el pas del temps s’obrà un gran canvi a Bodhisat, tant és així que ja no era la ciutat de la civilització, l’espiritualitat i la saviesa; tant és així que la gent deixà de tractar-se entre sí i oblidà la imaginació, doncs tot això se’ls hi va donar; tant és així que els sentiments desaparegueren i les dones tractaren d’imitar les ballarines i els homes els bells herois… Tant és així que, malgrat el local, s’escamparen el descontent i les malalties de l’esperit, anomenades demència o bogeria, per tota aquella zona del Pintrap. Però el més estrany és que la gent desconeixia la causa del seu mal ja que s’havia acostumat a la nova vida i s’havia oblidat del passat, per obra del vell rei.

Les cròniques no conten res més només diuen que les ciutats veïnes, més pobres però més felices, temien els de Bodhisat qui després d’algun temps començaren a inventar armes mortíferes i divinitzaren l’autodestrucció, i que per a trobar-se ells mateixos iniciaren un període d’invasió i terror que, per sort, finalitzà amb una misteriosa infertilitat que acabà amb la raça allà pels vols del tercer mil·lenni de l’ Era de Khund.

Vaga des de llavors una vella llegenda al Pintrap que diu que la perfecció no és humana i que l’odi i la incomunicació quedaren enterrades amb el vell rei sota les roques d’un desert a l’aguait de que segles més tard arribés a  rescatar-les d’ Occident el que anomenaren Samsara: l’ Antihomo.

Els vidents del Parivaliguptra es callen ara… Arribà Samsara?

 

OM MANE PADMI, HUM!

                                  

                             pari-1-final

PARIVALIGUPTRA. Segona Crònica.

Posted in recull: PARIVALIGUPTRA on febrer 19, 2009 by enricsantamaria

 titulo-2 

  

 El Parivaliguptra recull ,de vegades, testimonis de viatgers incansables procedents d’estranyes  i llunyanes terres. Aquests testimonis, com és el cas de la crònica 3985585, són coneguts com a atípics. Però això no fa d’ell un objecte poc fiable, al contrari! Tot el que es xifra està comprovat i porta el segell de la més absoluta de les veritats. El que seguirà a aquest paràgraf és el testimoni de l’Honorable Asati-Ghost, i així com us ho presentem apareix a la crònica del Parivaliguptra, el lotus-que-tot-ho-veu.

 

 Vaig voler veure la realitat. S’havia de veure, doncs, no vivim en un món d’extrema fantasia? Necessitem d’aquesta realitat per a afirmar-nos, per a saber quin és el nostre lloc. Mai us preguntàreu, per ventura, quin és el lloc que ha d’ocupar l’ésser humà?.

 Pot dir-se que la nostra vida transcorre entre quatre parets. A una d’elles hi ha una finestra que, de vegades, obre un esplèndid buit de llum, rica en blau, fresc i fugaç, intangible però present; ó en ombra. D’aquesta manera, havia d’aturar-se i observar aquell buit, s’havia de fer, i així fixar tant l’atenció en ell que deixés de ser llum i ombra. Ja no era un paisatge. Només això que trist que seria. Ja no era fluir de vent i aromes. Vaig preferir deixar de respirar, ja que la vida així m’omplia de present, aquesta tènue inspiració del Jo permanent. I sí, vaig veure el que sovint se’ns nega.

 Vaig tocar la seva transparència i vaig deixar filtrar un cavallet blanc més petit que un puny. L’únic record d’un somni infantil i pur, que no era sinó l’esperit dels equins aparegut a un nen.

 A la seva gropa, vaig viatjar pels espais etèrics del infinit. Vaig deixar entrar a la Tomba la Malenconia i em vaig perdre en una incògnita vall sense límits de flors grogues i violeta. Vaig vagar pels túnels del desig, engalanats amb estalagmites temoroses de l’home. Un carroll de raïm sec penjava de l’ombra. Un Crist Mort pentinava la seva barba davant d’un profund espill de formigó. I vaig veure un llibre massís de fusta: la saviesa eterna del natural, un extintor d’inundacions soltant  flamarades, un cervell enamorat i un cor arquitecte, un Marco “Porro” sota la censura xinesa i les tres filles de Zappapotepelt; una truita d’escaiola mig devorada pels llops i la mare de les meravelles, la gran salamandra sacrificada a la pira d’Agni; un barret de copa, una boina de “basto”, un casc d’espasa i una mitra d’or: els quatre pals de la baralla social en un sol cap. També un hàlit negre, abrigallat en blau i rosa, repetint l’oració: “prefereixo les imatges que es perden…” I una jove difusa pel seu alè, que no vaig encertar a diferenciar de la rosa calenta; un parell d’unitats i tots els zeros; tots els peus del món i un sol parell de sandàlies… Arribat a aquest punt, bo és dir que  vaig girar la cara i darrera quedaren els meus peus, doncs, com sap el que tot ho ha vist, en ells es troba la darrera voluntat.

 I del cavallet, què dir? Crec que m’abandonà. Tal vegada ho torni a intentar en una altra ocasió, quan pugui deixar la cadira de rodes i em tornin a créixer un altre parell de peus. Res no hi ha perdut encara.

 

 Ens ha estat completament impossible trobar el darrer document, encara que ens consta que existeix, i que està entre les infinites pàgines del Parivaliguptra (el lotus-que-tot-ho-veu). Sabem que l’Honorable Assati-Ghost tornà als seus viatges… Tant de bo que mai no torni.

 

 OM MANE PADMI, HUM!

 

 

[

 

PARIVALIGUPTRA. Tercera Crònica.

Posted in recull: PARIVALIGUPTRA on febrer 19, 2009 by enricsantamaria

PARIVALIGUPTRA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

titulo-31  

 Conten  les cròniques del Parivaliguptra que va haver-hi una vegada, en un món proper a l’estrella Negrez, una civilització els ciutadans de la qual eren extremadament semblants als del planeta Terra, però  que posseïen un grau tan avançat de tècnica i ciència que el concepte de treball en rés se semblava al dels terrestres. Podria dir-se que l’únic esforç era el d’idear les mil i una maneres de divertir-se, d’omplir l’etern moment d’oci. No es podria dir, però, que fos un món feliç. Els savis havien descuidat, alguns diuen que a posta, el desenvolupament de les ciències que estudien l’ànima i els seus trastorns. Era un món d’ansietat i paranoies, de maniàtics i col·leccionistes. Per bé que no tots eren infeliços: Les classes privilegiades havien après a gaudir amb els deliris de l’ànima, aquelles depressions seguides de plaer, i aquell plaer al que seguien les prostracions més absolutes.

 Conten les pàgines del lotus-que-tot-ho-veu que en una de les ciutats més esplèndides i populoses hi vivia un gaudià, doncs així s’anomenen els seus habitants, fill d’un famós músic, ja mort, que havia pertangut al Partit Reial de l’ Harmonia 0. El seu nom era Thao-sha.  

De molt petit, Thao-sha havia après la saviesa del maneig musical. No hi havia instrument que desconegués als catorze anys, fet que sorprendria a qualsevol,  més si es té en compte la gran quantitat d’instruments que en una societat d’oci com la de Gaudy existien. Als vint anys ja havia donat recitals per tots els racons del planeta. Thao-sha era un ídol per als melòmans. Els mitjans de comunicació s’esforçaven per ressaltar la bellesa de les seves composicions sense que tal lloances arribessin mai a assolir el punt just. Sempre quedaven curtes. Thao-sha no es vanagloriava per això, la fama era un accessori més bé inútil. Tota la seva vida era la música. Així és que, quan va acumular gran quantitat de bens, fruit dels seus concerts, optà per retirar-se de la vida pública. Molts foren els que l’increparen, molts els que arribaren a odiar-lo. (Diuen que els que més l’estimaren). En definitiva, pocs foren els que no ho sentiren.

 Thao-sha no va fer declaracions, però els crítics aventuraren que, tal vegada, volia la seva música  per sí mateix. “És un egoista i un desagraït”, cridaven els melòmans. Però lo que Thao-sha desitjava era quedar-se amb ell mateix. Sol amb les seves idees. Allunyat de la gent i dels plaers trobaria, sense dubte, la perfecció en el so, allò que en alguna ocasió l’havia portat a olorar els ecos, a sentir els ecos, a sentir a llengua el gust d’un arpegi o a veure els colors més sensuals d’una nota lleugera. Allò que en alguna ocasió l’havia transportat a la matriu del Paradís.

 Thao-sha es comprà un palau, lluny de la ciutat, i manà construir una gran habitació insonoritzada amb l’últim material de l’industria. Feu, tanmateix, que li construïssin el millor aparell reproductor i els millors aparells d’audició. Allí va passar dies sencers experimentant amb els seus instruments, mesclant veus i metalls, fonent vibracions i ritmes. Dies sencers sense menjar ni dormir. Nits en desvetllament, xopes de suor i bava. L’únic contacte que es permetia era durant uns breus minuts en els quals donava les ordres pertinents a la seva donzella, Sao-li, la única gaudiana que habitava el Palau de Somni.

 Una nit de tantes, Thao-sha acomiadà Sao-li. Li pagà com a ningú de la seva condició mai no pagarà ningú, i li deixà com a única i darrera ordre la comanda de fer venir a un cirurgià. Thao-sha volia més. Havia arribat a un punt d’arrogància tal que volgué desafiar els mateixos deus. Va comprendre, en el seu fur intern, que rés no era tant important com les seves composicions. Comprengué que el sentit de la vista era poderós i imperant. No se li aguditzaria l’orella si prescindia de la llum? El cirurgià fou ben pagat i jurà guardar secret. Els ulls foren incinerats i Thao-sha, per fi va poder abraçar-se al ideal del seu Destí.

 Conten les cròniques que fou a finals de la primavera gaudiana, a l’època de les Festes Florides, quan Sao-li, presa d’un pressentiment, va tornar al palau i va entrar al Saló Prohibit de Thao-sha. Allà estava ell, estès un damunt les fredes lloses de terra, sense pel al cos, tot pell i ossos, i amb el somriure del que feliç ha passat al món dels morts. Conten també les cròniques, (i els viatgers del temps saben que no enganyen), que només es trobà un registre a l’aparell de gravació. Només un i definitiu registre que res no contenia. Era el més absolut i excitant silenci. El silenci del espai estel·lar. Ningú no gosar mai a negar que Thao-sha havia trobat la melodia perfecta i eterna.

 Gaudy esborrà per sempre de la seva història  el nom de Thao-sha. Fou enveja? Fou incomprensió? Fou ressentiment?… Pocs desconeixen aquestes paraules quan l’ Harmonia fa presència. Llavors es trenca.

 Fou, potser, el seu darrer homenatge?…

 

OM MANE PADMI, HUM!

 

Per veure la darrera crònica clica aquí sota, a “entrades més antigues”

 

pari-3-final

PARIVALIGUPTRA. Quarta i última Crònica.

Posted in recull: PARIVALIGUPTRA on febrer 17, 2009 by enricsantamaria

titol-pariva-4

Algú em va preguntar, en certa ocasió, sobre la realitat de les cròniques. En to clarament sarcàstic va emfatitzar sobre la supèrflua fantasia del seu contingut i va esperar la meva resposta.

Jo li vaig dir que no és així, si més no, no del tot.

Vull explicar-vos la història de Salmar Shanthi, un il·luminat, un alliberat, un purificat… se’n pot dir de moltes maneres.

El mestre Salmar, al que vaig conèixer en unes xerrades científiques, és qui m’explica els relats, molt sovint envoltats de punts críptics, maquillats amb uns quants tocs poètics i amb una funció sembla que didàctica. I els treu del més profund de l’Univers.

“L’Univers és un tot al que es pot accedir des de qualsevol lloc i en qualsevol moment”, solia dir-me.

Els alliberats saben veure la totalitat des del començament fins al final d’un cicle universal. Cicles gairebé infinits que es retroalimenten a partir del buit, que és qui crea l’espai i el temps. Tots ells governats per Akasha. I és que Akasha ho compren tot. L’infinit ve d’ell i a ell torna. Així la informació és instantània en l’espai-temps. La velocitat és un concepte només vàlid en el món limitat del que té massa .

Salmar Shanthi és un gran científic indi destinat a ocupar un lloc important en l’equip del nou accelerador de partícules del CERN. Ell era una peça clau en l’obtenció de proves que evidenciarien la fins ara fugissera “partícula de Higgs”, aquella que uniria les quatre forces elementals i posaria de manifest l’energia que falta en les teories quàntiques de l’Univers.

El que em va contar us ho exposo a continuació d’una forma crec que bastant aproximada.          

 

Un matí de fa set mesos em vaig despertar aviat i de bon humor. El projecte s’anava perfilant i la impaciència se’m menjava.

Vaig fer una mica d’esport, com de costum, i em vaig dutxar. En sortir de la sala de bany vaig notar un mareig. Crec que em vaig desmaiar. A partir de llavors només recordo “sensacions mentals”, no sé com dir-li si no.

Vaig viatjar pel temps i per l’espai en un instant i, en menys del que dura una aclucada d’ull, vaig descobrir móns i ànimes, dimensions que em descorporaven el pensament i sentiments escampats per entre les partícules més primigènies.

En despertar estava a la sala d’un hospital suís. Deien que havia sofert una aturada cardíaca i havia estat unes hores en coma.

Tot allò, fora d’espantar-me, em va animar a buscar-ne la causa. El meu esperit científic recelava. El meu cor, per contra, no acceptava que fossin al·lucinacions.

Quan em van donar l’alta mèdica vaig decidir anar a la meva terra i unir-me a un gurú, del que no et diré el nom, per a que m’instruís  en les tècniques tàntriques d’autocontrol.

Mesos més tard començava a entendre les interioritats de la consciència. D’aquesta manera he anat sovintejant en experiències que alguns definirien com a paranormals.

He trobat vivències d’éssers de tot l’Univers que m’han ensenyat més del que podria aprendre en aquest món tan simple per molt que visqués.

Sí, he aprés a fer-ho. He aprés a entrar en un coma “semi-vigil”. Sé que em jugo la vida cada cop que m’hi poso, però això no és res comparat al benefici espiritual que aconsegueixo.

Si tu vols, et contaré algunes de les històries escampades pels anals akàsics.

 

En elles, com haureu constatat i com ja he dit abans, hi ha molta part críptica, així com certa part poètica, penso que induïda per l’estat d’ànim de Salmar en tornar d’aquests viatges extraordinaris.

Fa temps que no sé res d’ell. Vaig perdre els contactes i aquí estic, com molts de nosaltres, lligat a la rutina d’un món que, potser, és més irreal que el seu.

“No sóc l’únic” –em deia- “Hi ha nets d’esperit que hi arriben d’altres maneres. Civilitzacions senceres en la nostra història passada i pobles que nosaltres anomenem primitius i tercermundistes ens podrien donar lliçons oblidades…”

 

OM MANE PADMI, HUM!

 

 

[

 

 

 

 

FLIP

Posted in rivaival: FLIP on febrer 15, 2009 by enricsantamaria

SALVADOR Alegria, de Móra la Nova, es va fer fixe a partir del nº 6 amb les històries del hippy FLIP i els seus col·legues:

flip-01

flip-1

flip-02

flip-2

flip-03

flip-3

flip-04

3-i-2-06_pagina_262

FLIP. Número 8 (4 pàgines)

Posted in rivaival: FLIP on febrer 15, 2009 by enricsantamaria

3-i-2-08_pagina_08

3-i-2-08_pagina_09

3-i-2-08_pagina_102

3-i-2-08_pagina_11

SINAKRA-TA

Posted in rivaival: SINAKRA-TA on febrer 14, 2009 by enricsantamaria

SOLIMAN (Josep Granyena), fidel al seu estil “psicodèlic”, ens va obsequiar amb l’única historieta per capítols del Fansín que va arribar al final: SINAKRA-TA.

3-i-2-04-05_pagina_45bis

3-i-2-04-05_pagina_46bis

3-i-2-06_pagina_172

3-i-2-06_pagina_182

3-i-2-07_pagina_111

3-i-2-07_pagina_12bis

3-i-2-07_pagina_131

3-i-2-08_pagina_051

3-i-2-08_pagina_061