EL JAUME HA PENJAT LA CANÇÓ SENYERA DELS SEGUERA-ROCK  (ja en format trio) : “LA SOLUCIÓ”.

La trobareu al final de la col·laboració “01 SEGUERA-ROCK-biopic” i aquí mateix:

 http://vimeo.com/20268727

http://www.aurora.cat/Sonadesdelacalordelfoc.htm

Simón Palmorano va néixer a Ràdio Flix de la má del Col·lectiu Sigaleta (Pep, Óscar, Joan Enric, Benet, Fabio, Sisco…) al programa de conya setmanal FANDANGO CHOU (anys 83/84?). És un detectiu despistat i surealista a qui li passaven coses cada setmana al ritme de Diggin’ my potatoes, de Muddy Waters . A la capçalera general del programa sonava Room to move, de John Mayall.

Lo  nom va ser cosa de Pep Bagés: “Simón Palmorano, detective zamorano”, pero la seva personalitat radiofònica la va anar agafant amb els guions d’Óscar i de Joan Enric. Amb el temps va passar de la ràdio al 3i2FANSIN, primer en forma de relat literari (Óscar Bosch) i, per fi, va adquirir forma física en format còmic (Joan Enric Castellví, que -amb la historieta publicada al Fansín- va participar a la secció d’Autors Novells del Saló del Còmic de Barcelona-1984)

“UNA HISTÒRIA FOSCA”

Les 2 de la matinada. Simón Palmorano estava parat en un semàfor, no passava cap altre cotxe i el semàfor estava verd; però amb tants anys de detectiu encara no s’havia acostumat a llevar-se a deshora i roncava al vell mig de la Rambla barcelonesa, encara hi seria sino hagués començat a ploure torrencialment i la humitat no l’hagués despertat. –No tenia que haver agafat el descapotable! –pensà-.

Als pocs minuts deturava el cotxe davant el nº6 del carrer d’Escornalbou, 3 policies vigilaven l’edifici baix al carrer i el miraren amb curiositat, la curiositat que desperta un detectiu sense barbejar, amb cara de son, barret a lo “Hamfri” i gavardina, ambdues coses empapades. Palmorano obrí la porta del descapotable i posà a terra un peu deixant veure uns pantalons a ratlles verdes sobre fons de color blanc. Una cascada d’aigua sortint del cotxe li omplí la sabatilla d’anar per casa d’aigua, més del que no estava. I amb els peus fent-li xuf! xuf! dins les espardenyes es dirigí al pis dels fets.

Dalt l’esperava el tinent Culombo. –Bona nit Palmorano! Li diu. -Bona nit Culombo! suposo que hi ha un bon motiu per q que em traguésseu del llit a les 2 de la matinada. –respon Simón. Sense dir ni piu el tinent li assenyalà un lloc al menjador. Un home estava estirat al terra amb la taula del menjador ficada de cap per avall sobre el pit. Sobre la taula hi havia un rellotge de paret, la nevera i un cendrer de ferro colat. La cara del home estava lila, els llavis morats i els ulls li sortien de les closques, la llengua treta cap a l’esquerra feu notar a Palomorano que l’home havia intentat apartar-se cap aquell costat i s’havia quedat amb l’intermitent posat.

   P.-Em jugaria el coll que l’han enverinat. La taula i tot això es per disimular, no m’agrada el seu color de cara.

   C.-Crèiem que era suicidi, pero ens despistava el fet de com podia haver posat el cendrer a sobre la taula si era a l’altra habitació.

   P.-Qui és?

   C.-Un membre de la comissió de privatització de Rumasa.

   P.-Ja! Els motius són clars doncs, no?         Sí! –diu Culombo-

   P.-També es pot posar accident.                  Sí! –diu Culombo-

   P.-Qui us ha avisat?

   C.-El veí de baix. Ha dit que estava fart de que canviessin els mobles a mitja nit.

   P.-Evidentment ha estat un accident quan intentava canviar els mobles, massa coses alhora. Ha mort d’una sobrecarga.

   C.-Sí, anava massa carregat.

   P.-Sí, “quien mucho abarca poco aprieta”  -sentencià Palorano-

   C.-Sí. Hem acabat la feina podríem anar a dormir.

   P.-Sí a dormir.               A dormir sí  -afegí encara Culombo-

            Palmorano tornà al cotxe, ja no plovia, pero el descapotable era ple d’aigua. Obrí la porta i buidà el cotxe. No s’engegava. El va empènyer Rambla amunt més d’una hora. Tornà a ploure i a les 6 arribava a casa. L’esperaven 2 números del 091.

   Poli.-Esteu acusat del robatori d’un descapotable, us ha vist la portera que s’havia aixecat a prendre la fresca. Ens heu d’acompanyar.

   P.-Bé, de fet ja m’estranyava que jo m’hagués comprat un descapotable del que ni tan sols trobava les claus. Deixeu-me canviar de pijama.

   Poli.-Sí.

Al desembre de 1984 va arribar el format còmic. Aquesta és la primera aventura gràfica de Simón. Era (és encara) un guió de 18 pàgines, de les quals se’n van publicar només 8, als números 10 i 11 del 3i2FANSIN. En primícia oferim dos pàgines més, les que havien d’anar al nº 12 del fansín i que no van passar mai del llapis:

La història seguia amb l’actuació de Soki y los Minipímers, un grup punkie que cantava, molt en la línia anys 80: “Me pican los ovarios/No me los puedo rascar/Estoy enloqueciendo/Me voy a matar/ Te pican los ovarios/No te los puedes rascar/Estás enloqueciendo/Te voy a matar/etc”…  Simon, passat de voltes i agobiat per la música, anava a buscar els lavabos i acabava ficant-se als camerinos, on -mentres vomitava- s’enfrontava als segurates (als quals exterminava a lo “Harry el sucio”). Soki presencia l’escena i pateix un xoc traumàtic. L’endemà, Simon -que no recordava res- rep la visita del reverend, que li demana que abandoni el cas perquè la seva filla ha tornat a casa i ha ingressat a les Carmelitas Descalsas amb el nom de Sor Maria del Perfesto Socorro. Quines coses!

Per continuar amb les aventures de Simon, clica aquí sota, a Entrades més antigues.

La historieta següent és de l’època del SÓLO PARA LOCOS, pero no és l’original; sinó la versió que s’havia d’incloure en l’àlbum “Mac-Coses d’estudi”, on Palmorano, com a estrella invitada, aportava les seves dots de detectiu al tal Mac, un xaval que explicava als nens de Primària això, “coses del cole”. 22 pàgines que  no es van arribar a imprimir…  el Consell Comarcal que les havia de publicar va creure que l’actitud de mac amb el monopatí no era massa “correcta”. Ja al final de l’àlbum, Simón rememora a l’hemeroteca El cas A.I.X.O.:

A Categories/09 es pot veure l’àlbum de MAC tot sencer.

http://3i2fansin.wordpress.com/category/09-coses-destudi-la-vida-secreta-de-simon-palmorano/

Esta és la portada de l’agenda que es va publicar:

I esta és la portada i l’àlbum complert. Mac, Tana (la seua germana) i Simon donen consells als xiquets i xiquetes sobre temes escolars… Alguns estan una mica desfasats per l’avenç tecnològic, pero la majoria segueixen sent vàlids avui dia:

Sortia del bar de Manel absolutament capficat en trobar els traus i els botons d’un anorac d’aquells llampants, fins i tot estridents. Una de les provatures amb aquell desconegut model de botó -anomenat per alguns cremallera- el va fer encertar el solc i l’estrebada amunt, per inesperada, va acabar en un fort impacte a la barbeta que li va fer tirar el cap enrera a la vegada que amb un moviment reflexe la mà se’n va anar al barret, evitant que fes cap al terra. Tant la quiosquera del davant, com la dona que li comprava el diari li van tornar la salutació amb un altre cop de cap sense concedir-li més temps de l’estrictament necessari. Certament, no semblaven pas frisoses per fer amistat amb un vell amb barret de gàngster i anorac d’esquiador. Mentre la clienta pagava apressada per marxar, la quiosquera, sense cap possibilitat de fugir, va respirar alleujada quan Simon enfilà carrer avall amb pas decidit i aliè al desassossec que havia provocat amb la seva presència. 

Roig de cara, amb la cremallera pessigant-li just davall de la nou i obligant-lo a anar amb el coll estirat, unflat a més amb aquell anorac de plomes, Simon es va fer patxoca a ell mateix i encara va treure pit durant uns metres, fins que la lluna d’un aparador li va reflexar un posat que el va fer pensar en els maleïts coloms del veí de l’àtic, que s’estarrufaven cada cop que hi pujava per intentar esbrinar si portaven algun missatge a les potes. Mala peça el veí, alguna en portava de cap amb tants coloms, aviat descobriria per a qui treballava.  

N’hi havia un de colom que era enorme, en feia quatre dels altres, estava segur que l’utilitzava per a la paqueteria, havia sentit al veí que li deia Xeic. En el coloms pensava quan van sonar tres tocs com a de campana que van posar en alerta els sentits de Simon, 50 anys de detectiu no s’obliden així com així, com a molt es poden rovellar una mica, és per això que a Simon li agradava mantenir-se actiu i fer treballar un cap privilegiat per la seva capacitat deductiva, fou aquest talent innat qui el va dur a eliminar ràpidament com a causa dels tocs qualsevol campanar d’esglèsia o catedral propera, i el va fer centrar-se en la butxaca de l’anorac que a més es movia. Quan començaven els primers acords de la cançó “Aquella ves que me cogí un pellisco en un huevo con la cremallera” ja tenia el mòbil a la mà. – Em truquen!, com m’han trobat? – va pensar. Es va posar les ulleres de mirar detingudament – Jóse – va llegir, i va procedir a obrir la tapa practicable per veure una pantalla amb un munt de colors i dibuixets, los Mojinos van deixar de cantar a l’acte. Es va allunyar el mòbil una mica per enfocar millor la mirada.

- Splatx!!! – es va sentir -. El so, contundent, va omplir el carrer, però només Simon en va conéixer l’origen.gairebé d’immediat i es va apressar a evitar que ningú se n’adonés. Una pasterada de dimensions considerables havia anat a petar a sobre el mòbil que Simon tenia obert a les mans. 

- Però què….?   Com…?

Una llambregada per sobre de les ulleres de mirar de prop va identificar el culpable. Un colom que més aviat semblava una gallina s’allunyava volant per sobre les teulades.

- Xeic!! 

Simon va tornar a mirar l’obra de Xeic, ara amb més calma, uns quants esquitxos blanquinosos havien anat a la màniga de l’anorac, prop de la cremallera n’hi havia un de més fosc, i encara un altre com un gra de raïm que el veia per tot arreu. Es va treure les ulleres i va deixar de veure el gra de raïm.

- Merda de colom!, me les pagarà, ha estat un atac premeditat! – Dit això va mirar al seu voltant per si algú havia estat al cas de l’agressió que l’havia humiliat; no tenia la intenció de donar cap satisfacció més a aquell colom llardós i el seu obscur propietari. El cas és que un jove vestit informal, com es diu ara, amb un palestí al coll i barba de quatre dies venia directe cap a ell des del banc on havia estat assegut. Simon, una mica atabalat, va tancar de cop la tapa del mòbil i era a punt d’amagar-lo a la butxaca quan la tebior que havia notat escorrent-se-li pels dits li va caure a la sabata. Ell també hi va caure i es va aturar a temps. Va notar com la cara li cremava, de la vergonya a la ràbia en menys d’una passa del jove que venia, va alçar el braç amb el mòbil i el va llençar contra la paperera amb tota la força, hi va entrar com un cometa: molt de pressa i deixant rastre.

- A la merda el mòbil de merda!! – Cridà Simon.

El jove es va aturar a dues passes sorprès, la seva mà dreta va ensenyar un mòbil no excessivament nou, podia ben bé ser de feia dos mesos com a mínim.

- Jo… home.. li volia preguntar si vostè tampoc tenia cobertura, … necessitava fer una trucada…. – Es va quedar pensatiu i mirant-se el mòbil.

- … si és que teniu raó mestre, ens tenen collats per tot arreu… no sabem viure sense donar-los diners pel que no ens fa falta… – anava pujant el to de veu i algun vianant ja se’l mirava mentre seguia argumentant a crits contra el consumisme i la llibertat d’elecció com a ciutadans. Quan va arribar a l’esclat final i va llençar el mòbil a la paperera…

- A la merda el mòbil de merda!! – … ja hi havia una bona colla, alguns van riure i aplaudir. Els aplaudiments es van generalitzar quan el jove es va abraçar a un Simon estupefacte amb entusiasme, traspuava empenta i determinació, se’l veia decidit i molt satisfet. Simon va correspondre a l’abraçada i va poder comprovar de ben a prop la qualitat del mocador, li va passar diverses vegades la mà per sobre i fins i tot amb els copets a l’esquena en separar-se semblava encomanat de l’entusiasme del jove. En acabar es va mirar la mà i també va quedar satisfet. 

- A la merda el mòbil de merda!! –  Un altre espetec contra la paperera, crits i més aplaudiments. Poc després una petita manisfestació anava carrer avall amb el crit de guerra encunyat per Simon. Tres entusiastes van col·laborar a arrencar la paperera i la portaven al davant per anar-hi llençant els mòbils. Simon encara dubtava de si anar-los al darrera una estona quan va veure arribar corrents un parell de fotògrafs i una càmera de televisió, allò el va fer decidir a tornar enrera i dirigir-se altre cop al bar de Manel. No volia veure perillar l’anonimat que ha de mantenir tot bon detectiu privat sortint en una foto inoportuna, així que es va fer escàpol com un fantasma, com un fantasma que ha treballat 50 anys de detectiu, tot s’ha de dir, ningú se’n va adonar.

En entrar al bar va veure Manel que des de darrera la barra mirava de calmar un individu que havia passat de la quarentena, se’l veia una mica pijo i a la mà duia agafada una gavardina que l’acompanyava amunt i avall en les seves gesticulacions. Simon, va pensar que no li esqueia gens aquella peça d’abric, probablement hauria pagat un dineral en una botiga xic de la part alta. Només veure’l el pijo se li va encarar:

- Home, ja torna el cabró,.. aquí tens la teva fastigosa gavardina i torna’m l’anorac ara mateix, … ja cal que m’expliquis com ho has confòs, perquè al Manel no l’acabo d’entendre,…  i  espero no trobar trucades teves al mòbil que duia a la butxaca.

- És el senyor del barret! – va dir la veu d’una joveneta darrera seu – ell és el fundador del moviment, … el líder!. – Simon es va girar, al costat de la joveneta hi havia els fotògrafs, fora al carrer els tres entusiastes feien ballar la paperera com un gegant de festa major.

- Xeeeeic!!!! 

                                                                                                                                                        Ja n’han passat 25?  Oscar

http://www.aurora.cat/Divertiment.htm

AQUELLA GRAN MAMELLA” (cancerígena)

Us en recordeu d’aquella primera família d’ànecs que es va afincar als voltants de la barca?… Esta historieta es va publicar a la Veu de Flix (entre setembre/novembre de 1997)… quan la moguda d’aquells pre-jubilats (entre ells mon pare) que es van quedar “amb el cul a l’aire”… pero, clar, “todo por la fábrica!”

Vale que lo del turisme com a única via és una mica “naïf”… pero el que està clar és que la indústria als països occidentals (no sols a Flix) té els dies comptats. No “els” resulta rendible!!!

Així que potser “mos hauríem de deixar d’hòsties i ficar-mos les piles”:

Ah, diu Silurín que, com a parc temàtic, encara tindria futur “l’alectroquímica”: excursions culturals als orígens de la industrialització a Catalunya… esports d’aventura en plan Mad-Max (disparant-se tiros de pintura i tal)… degustació de diferents substàncies tòxiques i inhalacions de cloro… experimentació amb mutants…